Sis poemes de “Electronegativitat” (2019), de Joan Josep Barceló i Bauçà.

 

 

pell retràctil de rubidi

 

em despullaria

per a ser lleuger com els núvols,

i em disfressaria

d’àngel amb el cos pintat d’equilibri.

 

m’esfullaria

sobre les pedres d’un camí sinuós,

sobre el carmesí de les flames d’una orogènesi activa,

batent les ales de seda negra,

per entrar a l’avern

de l’oceà de les ànimes.

 

enfangat en el nèctar intractable

de la mort,

em donaria tot per res a canvi.

 

 

sublimació de cobalt

 

vaig ser un humit gemec de l’altra cara del vent,

indiferent i submís a tot el visible,

vaig ser el bri presoner de l’acidesa assassina.

 

vaig veure set caps a les hores nonades

i l’espasa traïdora que em parlava de tu,

un tallant artefacte dels braços d’una terra deserta.

 

vaig posar els dits dins la boca de l’arbre del sexe,

per a adormir-me en el vigor del temps

i prenyar-me de l’efímera religió de la llum.

 

just ara, assumeixo que els cactus tinguin pues,

quan et veig com un estel capgirat,

i assevero que els almanacs del futur

no arronsen rumors de la incerta horabaixa,

quan copulen juntes la papallona i la flor del prèssec.

 

 

l’anònim individualisme del seleni

 

ferit en les mans de l’eufòria,

mort en el temps dels homes,

reneixo de l’oblit

amb genives d’aigua viva i ulls oscil·lants de llum.

 

i encara bull la vida entre victòria i suor,

són les etapes primerenques del meu nou organisme

que creix del foc ardent d’un ventre fort.

 

però, hi ha un esperit maligne

que té les dents impregnades de dies sense principi i final,

actor d’una performance inacabada

d’una festa de drag queens

en un taller mecànic de motos antigues.

 

llançant-se al no-res,

els llangardaixos, en èxtasi, anuncien la formació

de nous planetes.

 

 

irrealitats de l’emergència del níquel

 

desconsiderant la demanda dels segles,

l’embriaguesa de l’aire

entona una pregària i confirma el repte.

 

a poc a poc,

els tres es van anar acostant l’un amb l’altre.

 

la semblança de bob mostrava sorpresa,

mentre les mans de mim li estaven tocant l’entrecuix.

 

davant d’ells,

tom deixava veure que, tan sols ell,

era el mascle alfa.

 

no cal demanar qui en té la culpa.

 

 

segmentació instantània del zinc

 

la senyora del tercer pis es vesteix 

com un travestí.

 

potser ella no n’és conscient,

que amb les ungles tan pintades de negre,

i els llavis tan vermells,

s’insinua i es delata.

 

a les nits,

quan surt de casa,

agafa un taxi per anar al club d’alterna,

on es passa llargues hores,

ignorant que jo sé

que no hi ha cap incertesa,

i que amaga, en el seu fals silenci,

la natura del seu sexe.

 

 

finestres atàviques de l’itri

 

en el vertigen explosiu dels paràmetres anònims,

el substituent reclama sinònims dins una esfera genital.

 

els arrogants confinats en la negligible acceptació

de l’electronegativitat de l’ésser

clamen perdó,

no saben que ho he tornat a fer una altra vegada,

perquè jo sóc el qui us paga.

 

 

Video-poema de “Electronegativitat”:

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Etiquetes:
Arxiu
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes