Monthly Archives: novembre 2015

«Bilingüe», un poema de Roser López Monsò

 

Bilingüe

 

Desaliento reiterado que alimenta
y estremece, en mí, tu voz y tu silencio,
y enmudece mis palabras;
espacios vacíos que olvidamos
nos incumben y nos rompen,
acontecen y subyugan el aliento,
tu boca, que nos une y nos separa.

Vull ometre’t sota el pes de la llum
però equivals a un vent: milers
d’ocells que migren a l’uníson.
Els arbres són cal·ligrafies,
carícies complexes d’una absència
somiada com les pàgines d’escriure,
impossibles en blanc.

Destilar tu sangre: mi tinta,
mi saliva, para inyectarla
en ojos sin patria de paisajes.

Bescanviem els nostres sexes
per un sol cos: pell i polpa.
La certesa és una fruita madura.

Tu cuerpo es tregua de aguas
que añoran los límites certeros.

Com una pedra sense el somni
del camí que la reitera.

Desalojo. Alivio de un cielo: lluvias
comprimidas, plomo de aves moribundas
como pequeños corazones, verbos
transitorios en frases sin persona
como amarte tan despacio.

El desig, tan viu, com els nervis
de les fulles; nues, mare
germana i filla dels marges.
El paisatge és una circumstància
si em desperto sense el dia.

Creo en ti como en sus pasos, el camino;
como la tierra, en los zapatos.

L’absència em respon en nom
de la distància que podria recórrer
amb les mans. Al teu cos
la condició de la carícia,
visible al tacte, és la d’una imatge
als dits, de llum i d’aire.

Desnudas como árboles de invierno,
sombría pesadumbre de atardeceres:
a contraluz, clamor de raíces y mensajes
de uñas y carne de certezas. Mi deseo
es cóncavo en tus manos vacías.

Ulls de dol. A cegues et reconec,
l’herba acabada de segar
em recorda la nostra olor:
si ets terra, sóc arrels.
Hi ha paraules que enyoren ser
pedres per enfonsar-se en l’aigua.

Quiero recuperar los albores
de otros días y el azar de los pájaros
que rasgan tus ojos cuando te alzas
para arañar las nubes. Presiento
el vacío tras tus párpados, mariposas;
parpadeas el hastío de las tardes
sin cielo ni tormenta —aquello inalcanzable
es una línea horizontal—, el verano
que se agota en mi cuerpo: quiero
amarte más deprisa.

L’enyorança és la mateixa a tot arreu,
dura i perfecta, tallada i encaixada
mil vegades en un carrer estret, vell;
com a les ombres diürnes, la llum
que les projecta. Ometo el pes del teu silenci
com una esperança violenta: tots els llençols
moren quan ja no estan en contacte amb la pell.

Y mi corazón, como un trapo
empapado de latidos, reseco,
sin el color de la violencia
ni el calor de haberte comprendido
una vez más cual sueño,
y en su envés, tu despertar.

La pàgina en blanc és el pes mínim
i pensar en la soledat dels hams:
les paraules. També són espai
que voldria omplir amb les mans.

Lisboa i Terrassa, estiu de 2008

1r premi poesia DONA MÉS DONA 2008

 

 

Roser López Monsò Roser López Monsò (Terrassa, 1973-2014) .

Artista plàstica tèxtil i escriptora. Va publicar llibres tècnics, artístics, historiogràfics i de narrativa per a infants; i la plaquette de poesia Al palmell del cor (2000).

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes