Walt Whitman

Europa, de Walt Whitman. Versió catalana de Jaume C. Pons Alorda.

 

 

EUROPA

Anys 72è i 73è d’aquests Estats

 

De sobte va sortir del seu cau insuls i ranci, una llodriguera d’esclaus,

va caure com un llamp angoixada pel seu propi impuls,

els seus peus sobre les cendres i els parracs, les seves mans escanyaven les goles dels reis.

 

Oh esperança i fe!

Oh dolorós recinte de les vides dels patriotes exiliats!

Oh cors emmalaltits!

Torneu a mirar aquest dia i renaixeu.

 

I vosaltres, mercenaris que corrompeu el Poble –mentiders, escolteu-me!

Ni les agonies, ni els assassinats, ni les luxúries innombrables,

ni els suborns als tribunals en totes les seves vils formes, que varen rapinyar els elementals sous dels pobres,

ni les múltiples promeses violades pels reis que esclataven a riure en violar-les,

tot i que estaven sota la seva mercè, no fou per res de tot això que la venjança va donar els seus cops ni que els caps dels nobles varen caure;

El Poble no va acceptar la ferotgia dels reis.

Però la dolçor de la misericòrdia va congriar una destrucció més amarga, i els monarques aterrits tornen,

tots tornen amb els seus seguicis, els seus botxins, els seus capellans, els seus recaptadors,

els seus soldats, els seus advocats, els seus terratinents, els seus carcellers i els seus llepaculs.

 

Però, mira, una figura camina furtivament rere seu,

imprecisa com la nit, tot el seu ésser embolicat interminablement amb vestidures escarlates,

a ningú no li és permés de veure-li el rostre ni els ulls,

més enllà d’aquestes teles, teles vermelloses sostingudes per un braç, sols hi ha això,

un dit guerxo assenyalant les altures, sembla el cap d’una serp.

 

Mentrestant hi ha cadàvers ajaguts en tombes acabades de fer, els cadàvers sangonosos dels joves,

la soga de la forca penja amb pesantor, les bales dels prínceps fendeixen l’espai, els poderosos esclaten a riure,

i totes aquestes coses fan llavor, de la bona.

 

Aquests cadàvers dels joves,

aquests màrtirs que pengen de les forques, aquests cors foradats pel plom,

semblen freds i inerts, però viuen en un altre lloc amb una vitalitat impertèrrita.

 

Viuen en altres joves, oh reis!

Viuen en els seus germans a punt per desafiar-vos de bell nou,

la mort els va purificar, els va il·luminar i exaltar.

 

No hi ha cap tomba d’un assassinat per la llibertat que no vessi la sement de la llibertat, que també vessa un altra sement,

que els vents s’emporten i tornen a semblar, i les pluges i les neus les nodreixen.

 

No hi ha cap esperit alliberat del seu cos per les armes dels tirans

que no vagaregi invisible damunt la terra, xiuxiuejant, aconsellant, advertint.

 

Llibertat, deixa que altres desesperin de tu –jo mai no desespero de tu.

 

És tancada, aquesta casa? No hi és, l’amo?

És igual, estigues a punt, no et cansis de vigilar,

tornarà aviat, els seus missatgers ja arriben.

 

 

 

Enllaços a les biografies de Walt Whitman i de Jaume C. Pons Alorda:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Walt_Whitman

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Crist%C3%B2fol_Pons_Alorda

 

 

Sinfonia nº 6 d’Ib Norholm, sobre textos de Walt Whitman:

 

 

 

Arxiu
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes