Marta Salvador

«Ode on Melancholy» de John Keats, versions de Marta Salvador

 

ODA A LA MALENCONIA

 

No, no vagis al riu de l’oblit,

ni espremis l’acònit púrpura,

desitjant el seu verinós vi.

Ni deixis que el teu pàl·lid front sigui besat

per la nit, robí raïm de belladona.

Ni facis el teu rosari amb fruites del bosc

ni deixis que l’escarabat ni l’arna visquin

a la teva trista ment

ni que l’òliba pernoctadora sigui

una companya en els misteris de la teva tristesa sense fi:

perquè l’ombra a l’ombra torna, adormida,

i afoga la vigília angoixant de l’ànima.

 

Però quan la malenconia arriba,

repentina des del cel com un núvol ploraner

que rega les flors cuidades pel sol,

i abril amaga el verd turó en una mortalla,

aleshores eixuga la pena en una rosa del matí

o en el salat arc de San Martí de les ones marines,

o en la riquesa rodona de les peònies;

o si la teva amant la seva abundosa ira mostra,

pren la seva mà i deixa-la tronar

i mira el profund dels seus incomparables ulls.

 

Amb la bellesa viu, bellesa que morirà,

i amb la joia del seu dit que sobre els llavis

sempre diu adéu,

desitjant l’adéu; i amb plaer dolorós

l’abella es torna verí.

Ja que al temple del desig, amb el seu vel,

la malenconia és sagrada,

encara que només la pot veure aquell

qui amb infatigable llengua

menja el raïm fatal de la joia.

La seva ànima provarà la tristesa del seu poder

i l’exposarà entre els seus ennuvolats trofeus.

 

(Versió de Marta Salvador)

 

 

 

ODA A LA MELANCOLÍA

 

No, no vayas al río del olvido,

no exprimas el acónito púrpura,

deseando su venenoso vino.

No dejes que tu pálida frente sea besada

por la noche, rubí uva de belladona.

No hagas tu rosario con frutas del bosque

ni dejes que el escarabajo ni la polilla vivan

en tu melancólica mente.

Ni que el búho trasnochador sea

un compañero en los misterios de tu tristeza infinita:

porque la sombra a la sombra retorna, adormecida,

y ahoga la vigilia angustiada del alma.

 

Pero cuando la melancolía llega,

repentina desde el cielo como una nube llorosa

que inunda las flores cuidadas por el sol,

y abril esconde la verde ladera en una mortaja,

entonces, seca la pena en una rosa de la mañana

o en el salado arco iris de las olas marinas,

o en la riqueza redonda de las peonías;

o si tu amante muestra su fabulosa ira,

toma su mano y déjala tronar

y mira en lo profundo de sus incomparables ojos.

 

Con la belleza vive, belleza que morirá,

y con la alegría, cuya mano sobre sus labios

siempre dice adiós,

deseando el adiós; y con placer doloroso

la abeja se vuelve veneno.

Pues en el templo del deseo, envuelta en un velo,

la melancolía es sagrada,

aunque solo la ve aquel

que con incansable paladar

saborea la uva fatal de la alegría.

Su alma probará la tristeza de su poder

y la expondrá entre sus nebulosos trofeos.

 

(Versión de Marta Salvador)

 

 

 

John KeatsJohn Keats (Londres, 1795 – Roma, 1821) va ser un dels principals poetes britànics del romanticisme. 

 

 

 

 

Marta SalvadorMarta Salvador Torras (Terrassa, 1978 – 2011). Llicenciada en Història i Màster en Cultura Històrica i Comunicació per la Universitat de Barcelona. Va col·laborar en diverses editorials com a redactora, documentalista, investigadora, analista, correctora, organitzadora i responsable de comunicació.

 

 

 

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes