Víctor Obiols

«Ens calen versos». Ressenya crítica d’Òscar Rocabert

BACH (Josep-Ramon), Caïm

Tres i Quatre, Paterna, 2015.
(Poesia 3 i 4, 162).

 

OBIOLS (Víctor), Dret al miracle.
[Premi Carles Riba 2015]

Proa, Barcelona, 2016.
(Els llibres de l’Óssa Menor, 351).

 

BachDonat, de manera força malaltissa, a somnis d’estats culturals anteriors a l’emprenyadora postmodernitat, aquest humil ressenyador encara té una ben càndida capacitat per a escandalitzar-se davant certs productes anomenats poètics, alguns del quals tenen prou acceptació com per assolir premis d’alt prestigi nacional. Si hom vol estar al dia de textos guardonats i, així doncs, plenament justificats pels jurats corresponents, es troba, potser massa sovint, amb píndoles força difícils d’empassar. Però aquesta dificultat no es deu pas a una amargor o a una eixutesa verbal dels textos, sinó, i aquest és el punt més tràgic, a un excés de sucre que tendeix a la melassa i que posa en perill la digestió de molts textos poètics que ens anem trobant per les lleixes.

Obiols De tant líquida que s’ha tornat la cultura, se’ns escola dels dits. Enduts per una ben legítima eufòria personal, viscuda, alguns poetes ens ofereixen llibres sencers que amb prou feines han estat revisats o deixats a reposar. A mesura que llegim aquests poemaris, la sensació de palla i, en conseqüència, de buit còsmic ens envaeix i ens aclapara. A vegades, plens de confiança en l’autor, tot posant la nostra suspicàcia en quarantena, arribem a pensar que és cosa nostra, que no llegim prou bé i que encara no estem a punt per a aquest tipus de textos. Malauradament per al poeta i amb gran sort per a nosaltres, sempre arriba un moment en què no volem combregar amb rodes de molí, i ens exclamem interiorment per la pèrdua de temps en què ens trobem immersos.

Fa unes setmanes, en rebre un premi d’àmbit nacional en un poble del Vallès, el poeta Miquel Desclot va aprofitar el seu discurs per fer èmfasi en un aspecte de la cultura que es troba ben negligit en força de la poesia actual: la importància de la tradició. Si ara mateix tenim un concepte d’allò que anomenem literatura catalana, això és gràcies a, com va dir Desclot: «un Maragall, un Carner, una Víctor Català, un Salvador Espriu, una Maria Mercè Marçal, un Miquel Martí i Pol». La sorpresa va venir una setmana més tard, quan el setmanari del poble va citar aquestes paraules tot imprimint «Carné» com a cognom del príncep dels poetes.

El rigor emprenya, és sospitós i està mal vist. Astracanades com «La perfecció és feixista» i altres hipismes actuals són interpretats pels autors com a llicències per a mostrar tots els efluvis de la seva sensibilitat, i no com a vincle amb les avantguardes dites històriques, les quals també es recorden molt superficialment, com si fossin un conjunt de poca-soltades sense fonament. Els versos, tal com surten del teclat de l’ordinador, són publicats al cap de pocs mesos, tant si estan tractats mínimament com a poesia com si no. La paraula lliçó també és sospitosa i està mal vista, i aquest fet ens fa oblidar moltes vegades que la lliçó també és el text que donem a impremta, que establim, de moment, com a definitiu. L’absència d’autoalliçonament ens porta a publicar textos que no aguantaran el pas del temps i que seran caducs d’aquí a pocs anys, tal com ens passa avui dia quan llegim Les tenebroses, Madona i l’arbre i altres productes semblants del modernisme i dels anys seixanta i setanta.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és, però, dins d’aquest estat de coses, un cas ben especial. A mesura que hom tracta aquest poeta, la seva amabilitat, el seu tracte afable i una bonhomia a prova de bomba ens fan venir ganes de llegir els seus llibres, tot pensant que hi trobarem el mateix. Els seus admiradors destaquen la senzillesa, la bondat, la tranquil·litat que respiren les seves obres. I tot i que Caïm, de títol prou violent, se’ns vol presentar com una expressió de ràbia, indignació i rebuig a la dilapidació de vides humanes que anem percebent gairebé diàriament a través de la tela, és justament d’aquesta bonhomia, potser excessiva, que en deriva una escriptura deixatada, que es dilata en comptes de concentrar-se, que repeteix estructures sintàctiques i no les fa variades i que ―potser el fet que va més en contra de la comprensió dels textos―, es basa en un falsos versos lliures que no presenten cap mena de ritme ni d’entonació recognoscibles.

En poesia, fins i tot en els versos lliures, el ritme és important, i molt. Podem trencar els versos, convertir-los en petites seqüències separades gràficament, i és prou evident que no cal que tots tinguin les mateixes síl·labes ni que tinguin rima per poder donar experiències poètiques al lector. Joan Vinyoli, Andreu Vidal, Lluís Solà, Josep L. Badal i molts d’altres són mestres en aquest aspecte. Però el que no podem fer passar per poesia són textos on les frases són construïdes amb ritmes que, de tan canviants, converteixen la lectura en un simple tràmit lector, sense cap gaudi estètic. Amb la mateix tècnica, coneguda com a prosa retallada, Josep-Ramon Bach també va escriure El laberint de Filomena, un llibre que, tot i els valors sentimentals i humans que vol transmetre, es queda a mig camí, justament perquè no completa l’acte poètic, que comença amb l’expressió o el sentiment, sí, però que es perfà amb un mínim tractament lingüístic, lèxic i rítmic.

Víctor Obiols (Barcelona, 1960) fa una cosa molt semblant en el seu llibre Dret al miracle. Amagant-se rere l’escut del vers lliure, molt sovint ens presenta uns textos compostos per frases (versos?) independents de les altres frases, sobretot pel que fa al ritme. Quan fem aquesta afirmació, ens ve al cap la manera en què Joan Brossa planteja els seus poemes de versos-frase, independents entre ells pel que fa al ritme, potser sí, però completament connectats pels camps semàntics, per la sintaxi, per la fraseologia. Brossa, quan no fa versos, continua comunicant, perquè substitueix la música del vers comptat per una música conceptual, de sentit i no de forma. En canvi, els poemes d’Obiols se’ns presenten com si ells s’entenguessin i ballessin sols, ja que no donen gairebé cap pista al lector que li permeti obtenir una mínima clau de comprensió del text. Els canvis constants de camp semàntic a l’hora de presentar les metàfores i les imatges fan que estiguem a mig poema i encara no sapiguem a què atenir-nos, perquè ens han canviat de tema tres vegades en mitja pàgina. Podem ser hermètics, evidentment, però no per això hem de descuidar la comunicació.

En canvi, en aquells pocs poemes en què utilitza la mètrica regular i la rima, Víctor Obiols se’ns mostra enginyós, divertit, rialler. La pràctica del vers isosil·làbic l’ajuda molt a aconseguir una comunicació més directa, molt rica en imatges que es poden reconèixer i, per tant, que es poden fruir més fàcilment. El tipus de plaer que trobem tot llegint el Romancero gitano és molt diferent d’allò que podem intuir a Poeta en Nueva York, per exemple, encara que la poètica de García Lorca no canviï gaire entre aquests dos llibres. Però hi volem insistir: quan fem vers lliure, cal que donem la música, que el lector sempre necessita, a través del ritme i del concepte. Un poema hauria de tendir, encara que només es faci amb llengua, a poder esdevenir una partitura.

Òscar Rocabert

 

Òscar RocabertÒscar Rocabert (1975) ha publicat els llibres de poesia La mandonguilla (1998), Hi ha pus res: 1998-1999 (2001), Però jo ja no sóc jo (2003) i FIA: un poema (2009). Va formar part del duet poètic-musical Víctima i Botxí (2003-2009).

 

 

BachJosep-Ramon Bach (1946) és un poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat una vintena de llibres de poesia entre el quals destaquen L’ocell imperfecte (1996), El laberint de Filomena (2010), Caïm (2015) i Secreta dàlia (2015).

 

 

Victor Obiols, Premi Carles Riba de poesia Víctor Obiols (1960). Poeta i músic compositor i interpret. Ha publicat els llibres de poesia Opus Zero (1974), Bava per a vós (1976), Carrer d’hivern (1983), Versos i contracants (1997), El croc de l’esfera (1999), Nòtules de misericòrdia per les criatures del goig (2009), D’un juny dur (2014), Sol de Lluna ple (2015) i Dret al miracle (2015).

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes