Monthly Archives: Maig 2019

Sis poemes de Josepmiquel Servià

 

 

 

SÍSIF

 

A Blai Bonet, amb agraïment i afecte.

       È scherzo od è follia…

(Un ballo in maschera)

 

Fem i desfem el nostre ordit d’amor

en un vaivé de mel i de vinagre.

Ara vivim l’ardència i el fervor;

adés, l’oblit o el penjament més agre.

 

Jo et dic dement i tu, a mi, bastard,

i ambdós alcem mil copes de tempesta.

De sobte em claves, verinós, l’esguard.

Després, somrius, i tot torna a ser festa.

 

Què en farem, àngel meu, d’aquest tresor,

pedra de Sísif que cau i és enaltida?

És que no val més ell que no el fals or

 

de tants afectes buits i sense vida?

Almenys, tu i jo, ben lluny de la mentida,

seguim, salvatgement, les veus del cor.

 

 

Jerarca de la llum

 

Quante beltà, mirate!

(Rigoletto)

 

Jerarca de la llum,

príncep de les onades,

cos d’or, ulls de rebel,

perfum de llessamí,

vine a encendre el meu cos

amb el foc del teu sexe!

Clou totes les finestres

i besa’m a desdir.

perquè, aquesta nit, saps?,

un gran vaixell de plata

solcarà els mars del somni

i ens marcarà el destí:

tu em premiaràs el goig

d’haver-te fet més lliure,

jo aspiraré la teva

sentor de déu antic.

Plegats travessarem

els mil colors de l’alba.

Jo, enamorat del somni;

tu, enamorat de mi.

 

 

Cor meu

 

A Àngel Carbonell.

Non só più che sospirar

(L’elisir d’amore)

 

Has fruït tant, cor meu, i has sofert tant

per mals d’amor -béns d’amor, jo en diria!-

que, quan em mori, vull que t’arrabassin

del tòrax poderós que ara et cobreix

i et sepultin -cremada ja la resta

d’aquest cos sensual i vehement-

a l’obaga del prat, vora el xiprer

que ha ombrejat tantes hores de ma vida,

quan tu i jo -te’n recordes?- ja adoràvem

els déus més bells i joves de l’Olimp,

i, a cavall dels estels, aimàvem noies,

i érem lladres d’afectes i sospirs.

 

I vull que, del teu coit dintre la terra,

neixin, cor meu, vint roses cada abril.

 

 

Cant de tardor

 

A Josep Camós, Ship, que, als seus 93 anys,

va explicar-me en què consistia envellir.

 

Adolescent que passes i em recordes

allò que jo vaig ésser,

no pensis que t’envejo la vivesa dels ulls,

ni aquesta lluentor que et fa la pell

-tibant- damunt el múscul,

ni aquest anar i venir

-inquiet, àgil, veloç-,

ni la cremor que sents

quan poses el teu cos a frec d’un altre…

Tot això tant me fa.

 

Saps què t’envejo, només,

petit déu jove?

El torrent d’il·lusió

que hostatges dins el pit.

 

 

Adolescent dins el mar

 

A Federico García Lorca

i als quatre àngels -bellíssims!-

que ara l’acompanyen.

I a Felip Costaglioli.

 

O divina bellezza! O sogno!

O meraviglia!

(Turandot)

 

Collars d’escuma marina

festegen les teves natges.

El sol ja és ran de la posta

i, la platja, solitària.

 

Orfeu fa dansar les ones

amb una antiga pavana.

Es torna roig l’horitzó,

i una gavina encén l’aire.

 

Ah, qui pogués ser la mar,

que et pren dins de les entranyes,

adolescent dels ulls clars,

papalloneta de plata!

 

 

Cançó de la campaneta

 

A Josep Maria Llompart

i a Encarnació Vinyes,

a qui dec tant!

 

Din, don, din, don…

(I pagliacci)

 

Campaneta adormida,

repica a tritllo,

que m’ha dit que em volia

qui més jo estimo!

 

Campaneta enjoiada,

fes toc de dol,

que qui més jo estimava

ja no me vol!

 

 

Enllaç a la biografia de Josepmiquel Servià al Diccionari de la literatura catalana:

https://www.enciclopedia.cat/EC-DLC-501139.xml

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes