Monthly Archives: octubre 2017

Dos poemes del llibre «I encara» (1987), de Felícia Fuster

 

VI

I el sí.
I el no.
I tot a la vegada.
Amb la tendresa del pa dolç més dolç,
la duresa del sílex, la dinamita
més amarga. Amb l’aspror
dels camins mai explorats, que hem de fer
sols,
la càlida subtilitat
d’un vol de plomes. Amb l’absència
de l’apaivagament, l’aigua beneita.
Sento la vida com un llibre estult
on em lliga i deslliga
cada pàgina.
No em sé oberta ni closa,
porta
que el pes d’un corrent indomtat
de sentiments fa batre.
Sóc un tauló cremat, cremat per dintre.
La pèndola
del cor que tot ho allunya, i tot
ho apropa,
m’estira amb garfïs
cada dia un tros,
un tros més llarg
de vida
per dibuixar-hi
clarors, formes i el vent
que ha de desfer-les,
llunes de formigueig i sempre
un vell-nou amor tendre. Fent ziga-zagues
i aquell núvol de sorra que s’aixeca
dins l’aigua
i dins l’aigua es desfà,
la meva sang
avança.
Avança per tots els sentiments
del meu cos sense arestes,
per un si és no és,
per aquell riure intern que us fa viu
i us transforma
i, gronxant-vos, us fa
sonata gronxadissa,
frisança
d’un cel únic, enderiat de foc
a l’hora del crepuscle.

Voldria
encara ser lingot, medusa,
estrella sense puntes
i qui sap
si ho seré.
I voldria ser font.
Potser només sóc núvol.
Potser només sóc aigua.

 

 

IV

I
ja no podem,
cremada o viva, posar la veu
a la finestra.
Hem perdut l’ombra. Plou.
I jo,
com les roderes,
sento els blaus dels genolls
que es tornen fusta, el pit
tenyit de res, inabastable.
Ja no em veureu llebrera amb cor de vent
ni, impermeable, seda.
No suraré.
Pentinant-nos, la pluja ens torna
adults, de marbre. Densos.
Potser m’arraparé a la sal
del fons, per fondre’m o arrelar-me
l’espera.
I no veuré les ditades de l’aigua.
Encara que em desfaci la blancor
dels núvols que no passen,
em miraré tancant els ulls
aquests minúsculs
fonedissos volcans de vidre clar
d’un món de gotes
bàrbar. I què fareu
vosaltres?
Intentaré, si sobrevisc,
saltar des d’una llosa seca
deixant tots els rogalls arrenglerats.
Fent llunes, intentaré d’enllepolir
guineus
perquè l’engany no duri. La tarda
i prou.
Lligada amb ía mullena dormiré.
Ja no podré cridar l’amor, ni el nom
del meu país, ni tan sols
entendrir-me el palmell de la mà
amb la tebior del cos volgut,
amb la verdor de l’herba.
Amb mil i una dents per eixugar-me,
creixent cremaré encens, verdet
i els pergamins de totes les escoles.
Tinc por de les formigues
formiguejant pel capciró de l’univers
i dels estrips que ja em despleguen
cada vegada més i més endins
l’ombra, les escates perdudes.
Per què, sota la pluja, sencer,
espero encara el sol? Sencer, o potser a tires.
Per què no ens passegem pels desgavells,
sense direcció,
amb les tortugues mítiques? Sense
que ens els sostreguin, el raïm
i el pa rosa vindran?
I si embulléssim el fil que no hem perdut?
I si poséssim
tots
la veu a la finestra?

 

 

Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París 2012). Poeta, pintora i traductora. Obra poètica publicada: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987), I encara (1987), Au bout des os au bout des mots (1989), Passarel·les/Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001).

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes