Benjamin Britten

Set sonets de Miquel Àngel. Versió catalana de Miquel Desclot.

 

 

SONET XVI, Rima 84

 

Així com en la ploma i en la tinta

hi ha l’alt i el baix i el mediocre estil,

i en el marbre la imatge rica i vil

segons que el nostre enginy la fa distinta;

 

talment, senyor estimat, potser al recinte

del vostre pit, l’altiu té a prop l’humil;

però jo sols en trec aquell perfil

que m’escau i que al rostre se’m traspinta.

 

Qui sembra penes i sospirs sens fi

(l’humor del cel terrestre, pur i sol,

per diverses llavors divers es fa),

 

només plany i dolor ha de collir;

qui mira alta bellesa amb tan gran dol,

turments amargs i certs n’abastarà.

 

 

SONET XXXI, Rima 98

 

¿Per què em caldria així l’intens voler

desfogar amb plors o bé amb planyents protestes,

si semblant sort el cel, que don tals vestes,

tard o d’hora a ningú estalvia en re?

 

¿Per què el cor las vol més llanguir, per què,

si cal morir? Doncs a tals llums xalestes

seran les finals hores menys funestes;

cap altre bé el meu mal fa menys valer.

 

Per això si aquell cop que em pren en vol

parar no puc, almenys, si és destinat,

qui omplirà el lloc entre dolcesa i dol?

 

Si em cal vençut i pres ser benaurat,

no és pas cap meravella si nu i sol

resto captiu d’un cavaller armat.

 

 

SONET XXX, Rima 89

 

Veig pels vostres bells ulls tal dolça llum

que amb els meus cecs jo veure ja no puc;

porto amb els vostres peus un pes feixuc

com els meus coixos són ja en descostum.

 

Amb vós volo, sense ales, com un fum;

amb el seny vostre al cel tothora em duc;

vós el color em podeu mudar d’un cluc,

i la calor o el fred contra costum.

 

El voler vostre és l’únic voler meu.

Els pensaments al vostre cor se’m fan,

el meu parlar amb el vostre alè es resol.

 

Soc com la lluna que no té res seu:

els nostres ulls al cel mai no sabran

veure’n sinó la part que encén el sol.

 

 

SONET LV, Rima 60

 

Tu saps que sé que saps, senyor volgut,

que jo vinc a gaudir-te més proper,

i saps que sé que saps qui soc prou bé:

per què trigar a donar-nos el salut?

 

Si vera és l’esperança a què m’has dut,

si ver és el desig que de tu em ve,

el mur entre un i altra fem malbé,

que el mal ocult té doble fortitud.

 

Si estimo sols de tu, car senyor meu,

el que de tu més vols, no ho prenguis tort,

que s’enamora l’un de l’altre esprit.

 

El que anhelo i aprenc del rostre teu

i mal comprés és de l’humà comport,

qui ho vol saber, caldrà que hagi perit.

 

 

SONET XXXVIII, Rima 95

 

Torneu a aquests ulls meus, oh font, oh flum,

les ones de la ingent no vostra vena

que més us alça i amb més força plena

del que és el vostre natural costum.

 

I tu, aire dens, que veles l’alta llum

als tristos ulls, pels meus sospirs de pena,

torna’ls al meu cor feble i asserena

el teu fosc rostre al meu agut besllum.

 

Torni’m la terra els passos a les plantes,

que pugui rebrotar l’herba afollada;

i el so l’eco, tan sord als meus laments;

 

l’esguard als ulls les teves llums tan santes,

que altra bellesa pugui altra vegada

amar, ja que de mi bastant no en tens.

 

 

SONET XXXII, Rima 59

 

Si un amor cast, si una pietat superna,

si una fortuna en dos amants s’iguala,

si una aspra sort de l’un, l’altre apunyala,

si una ment, si un voler dos cors governa;

 

si una ànima en dos cossos es fa eterna

i al cel tots dos eleva d’un cop d’ala;

si amor d’un tret de fletxa com de bala

l’entranya de dos pits puny i enlluerna;

 

si l’un estima l’altre més que a si,

d’un sol gust i delit, de tal mercè

que al mateix fi tots dos volen anar;

 

si mil n’hi hagués no foren ni un mal bri

d’aquest gran nus d’amor, d’aquesta fe;

que només el menyspreu pot acabar.

 

 

SONET XXIV, Rima 41

 

Noble esperit, en qui s’espilla i veu

als teus bells membres castos i estimats

quant natura i el cel pot fer entre els nats,

en voler l’obra més perfecta arreu:

 

bell esperit, en qui s’espera i creu

a dins, com a la cara són posats

amor, pietat, mercè, dons tan buscats,

que en cap beutat talment tingueren feu:

 

l’amor em pren i la beutat m’endega;

pietat amb mercè per dolç esguard

ferma esperança al cor sembla que doni.

 

¿Quin ús o quin govern terrenal nega,

quina greu crueltat d’hora o més tard,

que Mort obra tan bella no perdoni?

 

 

Aquests set sonets han estat disposats en l’ordre en què són cantats, en versió italiana original, en aquesta composició de Benjamin Britten:

 

 

Enllaços a les biografies:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Michelangelo_Buonarroti

https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Desclot

https://ca.wikipedia.org/wiki/Benjamin_Britten

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes