Dos poemes de Margaret Atwood. Versió catalana de Núria Busquet Molist.
HI HA MANERES MILLORS DE FER-HO
Seria fantàstic si et
quedessis allà dalt
on t’he posat, podria
creure que resoldries
la majoria dels meus problemes religiosos
has d’admetre que és més fàcil
quan ets en algun altre lloc
però avui és aquest
matalàs desert, la música que se sent
a través de la paret del fons, tu, que em fas
passar-ho malament altre cop només
per divertir-te o per
aconseguir publicitat, quan ho deixem estar
serà per
poder dir que ho hem fet.
Què és, no es mou
com l’amor, no
vol saber-ho, no
vol acaronar-me, obrir-se
ni tan sols vol
tocar-me, és més com
un animal (no és
amorós) una
cosa atrapada, avances
ferit, t’han fet mal, tu fas mal,
vols sortir, vols
arrencar-te la trampa, jo soc
l’exterior, soc neu i
espai, camins, et
recuperes, els teus músculs
m’atrapen, penetres
en mi com si jo
fos (forçant
el teu camí, és
urgent, és la teva
vida), la teva última
oportunitat per ser lliure
Política de poder, poemari publicat l’any 1971 coincidint amb l’auge de la segona onada del feminisme, projecta una mirada crítica i esmolada entorn de les relacions de parella. […] El llibre d’Atwood presenta el relat descarnat d’una història d’amor, un cicle poètic que acaba amb la separació definitiva dels amants. Tal com s’entreveu en el títol, la relació entre els protagonistes és una anècdota que li permet explorar les relacions desiguals de poder i les estructures socials que les promocionen o, com a mínim, les mantenen. El plantejament del poemari és certament provocador. Malgrat que l’amor és el més íntim que posseïm, aferrat a l’espai més pregon i recòndit de cadascú de nosaltres, es troba captiu en aquest entramat que tot ho contamina. Per a Margaret Atwood, l’Amor és també una qüestió política. (Del pròleg de Caterina Riba).
Deixa un comentari