Andreu Pérez Mingorance

Dos poemes d’Andreu Pérez-Mingorance

 

No van morir al peu del llit,

amb la via al braç

van enfilar el carrer,

 

van cridar:

ens mata la vostra hipocresia,

els vostres pressupostos!

 

Desesperem enmig d’assaigs clínics!

 

No és verí ni el semen

ni el sexe ni l’amor desendreçat.

El verí és la lentitud dels oficialistes.

Mil llaços vermells omplen el cos.

A la sala vetlla l’esperança.

 

 

 

38.000 vides perdudes

 

Sento encara les seves veus

i les rialles de nits clandestines,

aquells joves cantaires, prims i porucs.

Sortíem a l’hora del camió de les escombraries,

que sobre l’asfalt de Sants deixava brots d’anarquia,

d’altres passaven pel carrer en direccions diverses.

 

Nosaltres, els de casa, anàvem al primer bar,

prop del nostre cau d’infectades vides,

amb la planxa encesa una manya graciosa enllestia els entrepans.

Aquesta nit esguardaré la lluna plena de maig

i veuré milers de somriures,

ja no us enyoraré.

Demà, que la lluna encara no minvarà, la miraré

—i encara que no vulgui estaré una mica trist—.

No hi haurà ni Déu ni Jesús que em consoli.

Al meu jardí només jo i la lluna,

i després de mirar-la arrencaré a plorar.

 

 

 

Andreu Pérez Mingorance, terrassenc d’importació i de cor, resident actualment a Banyoles, doctor en filologia catalana, especialista en literatura medieval, paleografia i codicologia, professor durant anys, ara es dedica a la recerca i l’escriptura.

 

 

 

 

 

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes