Felícia Fuster

Cinc poemes de Felícia Fuster

 

INVOCARÉ L’ASFALT DE L’OMBRA

 

Invocaré l’asfalt de l’ombra,
les dents que com les pedres es podreixen,
els nombres cabalístics de la pell
vençuda, els morts ressuscitats
i sense crani,
els déus perduts i grocs,
la meva sang que res detura i més…
perquè retrobis
la llum estesa de la tarda,
l’espai secret on estrelles novícies
i blanques es despullen,
les abelles del vent,
la mel dels núvols… i així aprenguis
—quasi sol— a existir
amb ferros a les ungles.
Invocaré la sal assedegada,
la pols de Turc que es cansa i cau, les platges
amb cent ulls, llegues i mudes
que s’esperen en va per a lligar-nos,
el cant tossut dels grills
que s’extasien amb la celístia
falsa de la ciutat que vetlla.
I tot ho donaré i tot per res,
només per veure’t viure.
Quina fal·lera estranya
fa que m’ho jugui tot als daus d’un cor
enderrocat,
sabent que encara que guanyés
tot ho haig de perdre.

 

Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984)

 

 

MAI

 

No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred;
en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran
desert dels telegrames muts
dels àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m’inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d’anar-me’n, sí,
a peu.
Avar com l’heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records,
li diria: detura’m
i digué’m què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se’m desfulla.
La pell se’n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s’enterra.
Mai.

 

Aquelles cordes del vent (1987)

 

 

FOSCA

 

A M. M. M.
amb admiraci
ó i afecte.

 

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l’aixada, ni els trànsits
de l’arrel,
no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d’ales,
la llum, vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me  —potser de massa lluny
i poc— un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrere el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m’he despertat com d’una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m’he sentit: una glopada, una embosta
d’espai perdut. Un sanglot
m’ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m’estic, nua de temps,
amb la por d’esperar, per esperar-vos,
ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

 

Aquelles cordes del vent (1987)

 

 

PARLARÉ

 

No vull plorar.
Parlaré dels herois gairebé inútils,
que inèdits i esfumats aixequen
cada matí,
com un gran pes, la vida.
Parlaré de com s’espolsen el cor,
de com se l’esbandeixen i l’eixuguen
a corre-cuita,
amb el retall de cel encara nou
que esquinça la finestra.
Diré com amb les pedres es desgasten
i els passos se’ls fan curts.
Com es disbauxen amb la xarxa
de les hores espesses,
amb aquells plats que no netegen.
Tot i l’engruna
morada de pa blau,
acaben per menjar només la pols
de les venes que els porten
qui sap a quin diluvi.
Us diré com agafen, sac de vent,
el metro
sense portes del viure,
corrent, perquè s’escapa.
I per res nou. Pels rosegons de sempre.
Com deixen que els sacsegi
el coure foll
d’una orquestra que els minva
i els llima les orelles.
I els arbres xops
i les mars esfullades
i les platges eixutes dels desitjós
que els traven o els travessen
són com un gra d’arròs que un ocell fred
no es menja. Jo passo,
els miro i em desfaig
i escric, com una llarga lletra morta
damunt de la saó, que es veu la terra
i veig
que no he fet res, que la processó inútil
continua passant
sense que les esquerdes de les cases,
dels tàlems, es guareixin.
I amb aquest mal que la vida m’arrela,
les mans ferides
per les cordes estranyes que m’escapen,
m’aixeco, crido, m’enfolleixo
i vaig i vinc
i bec concerts i rosego cinemes,
escolto vasos de vi nou i d’aigua
antiga
i m’esquinço per dins.
No em sé morir
ni dormir amb el somriure
beat dels que es desperten desentesos
de tot,
i veig l’escorça i fins la saba caure,
les branques esberlades
pel llamp
d’una tristesa amb sexe.
I voldria plorar
però no ho faig. I no ho faré.
Parlaré dels herois que no conec
que amb un paper de vidre el temps esborra
però que abans, esberlen, d’una
nuesa sense límits, cada
matí del món.
D’aquells que aixequen
el pes dels parallamps,
el pes
que ningú sap, dels paradesencisos.

 

Aquelles cordes del vent (1987)

 

 

VII

 

I
potser vosaltres
amb un sol abolit, potser arxivat,
reconstruït de núvols,
heu descobert un altre sotavent
i no podeu sentir-me.
On sóc, no ho sé. Us dic que tal vegada
el món
ja no existeix
i ningú no m’escolta.
Potser
només encara es veu
en el perfil de les mirades llargues.
Us dic:
vivim com escampats al fons de l’estranyesa
i diluïts.
Un dia,
o bé una nit,
potser caurem dintre un aljub sense sortida.
Avui
—res més que sal
amb unes unces d’aigua—
només sabem passar muntanyes de paper
amb motos il·lusòries.
No ens estimbem. El propi pes ens clava
a la boira.
Avui voldríem pregar Déu
passant
ardent la mà pel cos de l’amic tendre
i dir-li que ens deixés encara vius
amb el gran verb que conjugarem sempre,
infants jugant, lliures de tot, d’eternitat,
de vespres, de pensaments,
de peresa, d’arrugues,
vestits només
amb el polsim dels ulls del cel
que pasten
la nostra forma —fang i foc—
amb un sol crit, i la il·luminen.

 

Avui voldríem
encara
pregar Déu.
I
sí, encara.

 

I encara (1987)

 

 

Felícia Fuster i Viladecans (Barcelona, 1921 – París 2012). Poeta, pintora i traductora. Obra poètica publicada: Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984), Aquelles cordes del vent (1987), I encara (1987), Au bout des os au bout des mots (1989), Passarel·les/Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001).

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes