Sonet 217 de Petrarca, versió catalana de Miquel Desclot

Volia en tan encesa canticela

i amb tan justa clamor fer-me sentir,

que un foc de pietat fes consumir

dins l’aspre cor que a mig estiu es gela;

i el cruel núvol, que el refreda i vela,

fugís a l’aura del meu fogós dir;

o a tothom un viu odi fes venir

per qui els bells ulls -de què jo em fonc- em cela.

No pietat per mi o odi per ella

cerco, que això no vull i allò no puc

(tal el meu astre, i tal la crua sort);

ans en canto l’excelsa meravella,

perquè, quan deixaré aquest cos xaruc,

sàpiga el món que dolça m’és la mort.

Già desïai con sì giusta querela

e’n sì fervide rime farmi udire,

ch’un foco di pietà fessi sentire

al duro cor ch’a mezza state gela;

e l’empia nube, che’l rafredda e vela,

rompesse a l’aura del mi’ ardente dire;

o fessi quell’altrui in odio venire,

che ‘ belli, onde mi strugge, occhi mi cela.

Or non odio per lei, per me pietate

cerco: ché quel non vo’, questo non posso

(tal fu mia stella, e tal mia cruda sorte);

ma canto la divina sua beltate,

ché, quand’i’ sia di questa carne scosso,

sappia ‘l mondo che dolce è la mia morte.

Enllaç a la Serenade op. 24 d’Arnold Schoenberg, peça en què s’interpreta aquest sonet de Petrarca:

Enllaços a les biografies de Francesco Petrarca, Miquel Desclot i Arnold Schoenberg: