Monthly Archives: febrer 2018

Tres poemes d’«El cant dels mesos» (1901), de Víctor Català

 

[Íncipit]

 

Tot canta o brunz en el món

sa cançó misteriosa;

tot és un concert immens

per qui no té ànima sorda.

De lo poc que jo he comprès,

aquí te n’ensenyo mostra;

les mostres no valen gens:

la cançó és la que és hermosa;

sols que canta dintre els cors

i no es sent de part de fora.

Qui la vulga oir ben bé,

no cal pas que escolti a l’home,

que ha d’obrir de bat a bat

la seva ànima devota i escoltar de l’Infinit

els cants sota l’ampla volta.

Sols aixís sabrà com són

les cançons misterioses.

 

 

Cant de juliol

 

Juliol roent, roent,

ubriac de llum i de vida;

Juliol roent, roent,

passa corrent,

passa corrent!

 

Portes el deliri als ulls

i en la sang les foguerades;

portes el deliri als ulls

i tot tu bulls.

Déu meu, com bulls!

 

Deixaràs els camps rostits

i escaldades les parpelles;

deixaràs els camps rostits

i els esprits

entenebrits.

 

Ton deliri destructor

ofega en son si la vida;

ton deliri destructor

crida a la mort,

que mai fa el sord.

 

No t’estimo, Juliol,

lasciu com una bagassa;

no t’estimo, Juliol,

roent d’un sol,

erm de consol.

 

Juliol roent, roent,

ubriac de llum i de vida;

Juliol roent, roent,

¡passa corrent,

passa corrent!

 

 

Cant d’Octubre

 

De dos en dos, els gotims en la tòria;

de dos en dos, els gentils vremadors;

de dos en dos, el promès i promesa;

de dos en dos, la muller i l’espòs.


Que és saborosa la fruita d’Octubre!

Que grat i tebi el sol benfactor!

Que tou el pa ben nevat de farina!

L’amor honest, oh que fèrtil i dolç!


Sobre la terra morena, d’Octubre,

cauen els pàmpols malalts de color,

com un desmai de la vida sobrera,

com una pluja d’estrany desconhort.


Quan bufarà la primera ventada,

se’ls endurà entre mortalla de pols.

Oh, quin esglai don la mort de les fulles!

Oh, quin calfred en les teles del cor!


És que s’acosten les neus i gelades;

és que s’acosten les pluges i trons;

és que s’acosta la trista hivernada

sense deliris, corrandes ni flors.


Tantost acabi la vrema ensucrada,

darrer esclat de gaubança i calor,

barra la porta a l’estiu que s’allunya,

i encén la llar, que vull seure a ï’escò.


És l’hora dolça de calma serena;

és l’hora dolça de pau i arredós;

es l’hora dolça de les remembrances;

és i l’hora dolça d’esposa i espòs.

 

 

Caterina Albert i Paradís, coneguda pel seu nom de ploma Víctor Català (1869 -1966), fou una escriptora catalana, autora de la novel·la Solitud (1905), una de les obres literàries cabdals del modernisme. Va publicar els poemaris El cant dels mesos (1901) i Llibre Blanc-Policromi-Tríptic (1905).

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes