Monthly Archives: setembre 2014

«No deixéz morir a mía voz» d’Ánchel Conte, traducció de Jordi F. Fernández Figueras

 

NO DEIXÉZ MORIR A MÍA VOZ

 

Y maitín, cuan a boira ’scampe, prencipiaré à cantare o silencio atra vegada. Agora, metíu n’a ’spesura d’ista galbana, deixo correr o tiempo: Ye denso y pesa; m’esclafa. No reniego ni chilo. Próu de fateras. Igual que cada nuey, com’isfa y com’ aquela, trovaré a calor d’o cabezal y o chelo de l’alma.

 

NO DEIXEU MORIR LA MEVA VEU

 

I demà, quan la boira escampi, començaré a cantar el silenci una altra vegada. Ara, ficat en l’espessor d’aquesta mandra, deixo córrer el temps: és dens i pesa; m’aixafa. No renego ni crido. Prou de ximpleries. Com cada nit, com aquesta i com aquella altra, trobaré l’escalfor del coixí i el gel de l’ànima.

 

* * *

 

Y tó o que tos digo, amigos

d’aquí y d’astí y d’allá,

tó, o sé de seguro,

son cosas quatros han dito,

quatros antis más

han sentiu, y que uey

sentíz con yo…

A mía voz

tremola con os aires,

brilla con o sol,

se chela con os cierzos,

s’aflama con as calors…

A mía voz ye a de tú

y a d’ixa chen

que no conexemos

ni tú ni yo.

Ye a vida de nusatros,

d’os que mos fa mal

o corazón,

d’os qu’encara semos ninóns

con o peso d’as añadas

y as arrugas d’o dolor…

A mía voz

—en tiengo encara de voz?—

ye de tú, amigo,

no la deixes morir en yo.

 

I tot el que us dic, amics / d’aquí i d’allà i de més enllà, / tot, ho sé del cert, / són coses que altres han dit, / que altres en un altre temps / han sentit, i que avui / escolteu amb mi… / La meva veu / tremola amb els oratges, / brilla amb el sol, / es gela amb els cerços, / s’encén amb les calors… / La meva veu és la teva / i la d’aquesta gent / que no coneixem / ni tu ni jo. / És la nostra vida, / la d’aquells a qui ens fa mal / el cor, / la d’aquells que encara som nens / tot i el pes dels anys / i les arrugues del dolor… / La meva veu / —encara tinc veu?— / és teva, amic, / no la deixis morir en mi.

 

* * *

 

Tovas auroras de l’alma

cada maitín, y cada nuey

foscas negruras calladas.

Vida que vien’y s’en va

n’un minuto y tarda

en ricuperase una etenidá de soledáz…

O rayo de sol

ye n’a fren, y as charadas

n’o peito…

No cal buscare ta no alcontrar.

Próu de gambadas,

de dondiar;

próu de tó…

Tiengo’l sol y a calor con yo.

Ixo me basta.

 

Tendres aurores de l’ànima / cada matí, i cada nit / tèrboles negrors callades. / Vida que se’n va / en un minut i triga / a recuperar-se una eternitat de solitud… / El raig de sol / s’està al front, i les fogueres / al pit… / No cal buscar per no trobar. / Prou d’anar a fer tombs, / de vagarejar; / prou de tot… / Tinc el sol i la calor amb mi. / Això em basta.

 

* * *

 

Siempre ye o mesmo:

soledá de l’alma

que fa buscar

per as carreras escuras

vella compaña.

A mía vida ye

una llarga

carrera fosca

sin farols ni abres,

una tardada

sin sol ni lumbre,

un agüerro muerto

sin asperanzas…

Ye inútil querer

trobar n’un rincón

o qu’una maitinada

trafegué ta siempre.

Mas me niego

à adempribiar

ista mala chugada d’o destín,

y busco cada nuey

per as carreras escuras,

per foscos camíns,

a trafegada’speranza.

 

Sempre és el mateix: / solitud de l’ànima / que fa buscar / pels carrers foscos / una mica de companyia. / La meva vida és / un llarg / carrer fosc / sense fanals ni arbres, / un capvespre sense sol ni caliu, / una tardor morta / sense esperances… / És inútil voler / trobar en un racó / allò que una matinada / vaig perdre per sempre. / Però em nego / a acceptar / aquesta mala jugada del destí, / i busco cada nit / pels carrers foscos, / per tèrbols camins, / l’esperança perduda.

 

* * *

 

Agora

creigo que chela n’as carreras.

No sé qué siento.

Ye un momento

de vaguera

que me dexa buedo

de yo,

de tú,

de toz…

Y o cierto ye,

que laso de tó,

me s’estricalla

la mesma fe…

Paz n’o silencio

d’ixa ausencia

que m’acompaña…

Yo, sólo que yo,

sin cosa

que no seiga

la vida feita

nuey callada.

 

Ara / crec que gela als carrers. / No sé què sento. / És un moment de vacuïtat / que em deixa buit / de mi, / de tu, / de tots… / I la veritat és / que, mancat de tot, / em deixa trinxat / la mateixa fe… / Pau al silenci / d’aquesta absència / que m’acompanya… / Jo, només jo, / sense res / que no sigui / la vida feta / nit callada.

 

* * *

 

Callada y mustia tardi

de carreras y clamadas…

Chen,

autos,

parabras…

Y aentro,

amagada entr’os

collons d’o dolor,

a soledá me parla.

Corren os didos dibuixando

formas soniadas

d’ilusións y concietos…

Tó s’esmicaza

entr’ixa chen

feita masa,

que me vey

y pasa…

Y m’aturo, con os didos

dibuixando formas soniadas

y sentindo’l mal

n’os alacetes de l’alma…

¡Adiós, tardi callada!

Una más…

Tó ye igual que siempre.

S’esbriznan as cosas

entr’os didos…

¡¿O tiempo pasa?!

 

Tarda callada i marcida / de carrers i trucades… / gent, cotxes, / paraules… / I a dins, / amagada entre els / collons del dolor, / la solitud em parla. / Corren els dits dibuixant / formes somiades / d’il·lusions i capricis… / Tot es trenca / entre aquesta gent / feta massa, / que em veu / i passa… / I m’aturo, amb els dits / dibuixant / formes somiades / i sentint el mal / en els fonaments de l’ànima… / Adéu, tarda callada! / Una més… / Tot és igual que sempre. / Es trenquen les coses / entre els dits… / El temps passa?!

 

* * *

 

Ya no me vaga…

Choventú pasada.

¿Ta qué aguaitare ta zaga?

¿Ta qué ascuitar as viellas clamadas?

Me s’han moriu os besos y as parabras;

apegáus n’ixos ricuerdos enxutos,

cheláus com’estatuas.

Ya no me vaga de caminare

tallando l’aire con as fuerzas de l’alma…

No goso… No me vaga.

Me quedo aturáu n’ixas viellas estampas

d’un ayer que nunca será.

Y deixo qu’o tiempo pase…

¡Ta qué fer, si ya no me baga?

 

Ja no em queda temps… / Joventut passada. / Per què mirar enrere? / Per què escoltar / les velles crides? / Se m’han mort els petons i les paraules / aferrats a aquests records eixuts, / gelats com estàtues. / Ja no tinc temps per caminar / tallant l’aire amb les forces de l’ànima… / No m’atreveixo… No em queda temps. / Em quedo aturat en aquestes velles estampes / d’un ahir que ja mai serà. / I deixo que el temps passi… / Per què, si ja no em queda temps?

 

* * *

 

O mío cuarto atra vegada. As mías cosas que quiero à fuerza d’estar con yo: libros, tinteros, estampas y ixe florero viello d’añadas con fuellas secas d’agüerro… Cosa, ¿verdá? No, entr’ellas he rosigáu o tiempo de cada día. Son testes d’o silenzio, y he plegáu à amalas como cualcosa de yo qu’esdeviene cuerpo y sudor… He deixáu de zaga a mar y as carreras. He tornáu n’iste mundo pequeñé, amagáu entre cuatro paretes, an yo só yo, y an a vida se fa tranquila, sin prisas. Ye a paz luen de temors y misterios. Aquí tó ye tan fácil, tan sencillo, qu’una güellada esbrizna misterios y espanta temors… Ni a sangre perbulle… As mías cosas de siempre… A paz abastada d’o pueblo… A soledá d’o cuarto… Y afuera o río pasa, igual qu’ayer, cantando.

 

La meva habitació una altra vegada. Les coses meves que estimo a força de fer-me companyia: llibres, tinters, estampes i aquest gerro vell amb fulles seques de tardor… Res, oi? No, enmig d’elles he rosegat el temps de cada dia. Són testimonis del silenci, i he arribat a estimar-les com alguna cosa meva que esdevé cos i suor… He deixat endarrere la mar i els carrers. He tornat a aquest món petit, amagat entre quatre parets, on jo sóc jo, i on la vida es fa tranquil·la, sense presses. És la pau lluny de temors i misteris. Aquí tot és tan fàcil, tan senzill, que una mirada desfà misteris i espanta temors… Ni la sang bull… Les meves coses de sempre… La pau assolida del poble… La soledat de la cambra… I a fora el riu passa, igual que ahir, cantant.

 

 

(Poema que dóna títol al llibre No deixéz morir a mía voz.)

 

 

Anchel Conte 1972Ánchel Conte (1942) és un escriptor en llengua aragonesa. Ha publicat quatre llibres de poesia: No deixéz morir a mía voz (1972), O tiempo y os días (1996), E zaga o mar o desierto (2002) i Luna que no ye Luna (2014). També ha conreat la narrativa: O rafe d’o espiello (1997), O bolito d’as sisellas (2000), Aguardando lo zierzo (2002) i De ordo sacerdotalis (2004); i la historiografia:  La Encomienda del Temple de Huesca (1986), La aljama de moros de Huesca (1992), Los moriscos de la ciudad de Huesca: una convivencia rota (2009) i La aljama de moros de Barbastro (2013).

Hem reproduït el text original respectant el criteri ortogràfic utilitzat per l’autor a la primera edició del llibre. 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes