Charles Baudelaire

Dos poemes de Charles Baudelaire, traduïts al català per Xavier Benguerel

 

Obsessió

Grans boscos, m’esglaieu com catedrals augustes,
en cada cor proscrit com un orgue udoleu;
cambres de dol vibrant de raneres vetustes,
són d’aquests De profundis recíproc tornàveu.

Com t’odio, Oceà!, l’onatge que xarbota,
en tu el retroba l’ànima; el riure amarg, covard,
de l’home injuriat i vençut que sanglota,
l’escolto en aquest riure enorme de la mar.

Oh nit!, com em plauries sense aquestes estrelles
d’una claror que parla un llenguatge comú!
Car jo busco sens treva la buidor, el negre, el nu!

Pro les tenebres són unes teles, i en elles
reviuen, del meu ull regalimant a munts,
els casolans esguards dels éssers ja difunts.

 

Obsession

Grands bois, vous m’effrayez comme des cathédrales;
vous hurlez comme l’orgue; et dans nos cœurs maudits,
chambres d’éternel deuil où vibrent de vieux râles,
Répondent les échos de vos De profundis.

Je te hais, Océan! tes bonds et tes tumultes,
mon esprit les retrouve en lui; ce rire amer
de l’homme vaincu, plein de sanglots et d’insultes,
je l’entends dans le rire énorme de la mer.

Comme tu me plairais, ô nuit! sans ces étoiles
dont la lumière parle un langage connu!
Car je cherche le vide, et le noir, et le nu!

Mais les ténèbres sont elles-mêmes des toiles
où vivent, jaillissant de mon œil par milliers,
des êtres disparus aux regards familiers.

 

Tristeses de la lluna

Aquesta nit, la lluna somia amb mes peresa;
tal com una bellesa que, entre coixins florits,
amb una ma distreta amanyaga amb tendresa
poc abans d’adormir-se el contorn dels seus pits,

sobre el dors setinat de suaus esfondrades,
es lliura moribunda a llargs desfalliments,
i, en blanques visions, passeja les mirades
que pugen dins de l’atzur com florals naixements.

Quan sobre aquesta corba, en llangor inactiva,
deixa lliscar una llàgrima, només una, furtiva,
un piadós poeta, que somiar no vol,

pren la pàl·lida perla dins la seva ma closa,
de reflex irisat com d’òpal, i la posa
a dintre del seu cor ben lluny dels ulls del sol.

 

Tristesses de la Lune

Ce soir, la lune rêve avec plus de paresse;
ainsi qu’une beauté, sur les nombreux coussins,
qui d’une main distraite et légère caresse
avant de s’endormir le contour de ses seins,

Sur le dos satiné des molles avalanches,
Mourante elle se libre aux longues pâmoisons,
Et promène ses yeux sur les visions blanches
Qui montent dans l’azur comme des floraisons.

Quand parfois sur ce globe, en sa langueur oisive,
Elle laisse filer un larme furtive
Un poète pieux, ennemi du sommeil,

Dans le creux de sa main prend cette larme pâle,
Au reflet irisés comme un fragment d’opale,
Et la met dans son cœur loin des yeux du soleil.

 

Les Fleurs du mal (1857)

Versió catalana de Xavier Benguerel

 

 

baudelaire Charles-Pierre Baudelaire (París, 1821 – 1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle XIX i Verlaine l’anomenà “el poeta maleït” a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos. Entre les seves obres destaquen: Les Fleurs du mal (1857), Les Paradis artificiels (1860) i Mon cœur mis à nu (1864) .

 

 

benguerelXavier Benguerel i Llobet (Barcelona, 1905 – 1990) va ser un escriptor català, autor de poesia narrativa i teatre. Va traduir Edgar Allan Poe, Paul Valéry, Pablo Neruda, Paul Verlaine, Arthur Rimbaud, Stéphane Mallarmé, Charles Baudelaire i les faules de La Fontaine.

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes