J.V. Foix

Tres poemes de J.V. Foix.

 

 

Com és la carn, guanyat el goig, d’inerta

que ens som estranys en ignorat jardí

i rebutgem, sedents, nèctars i vi,

enyoradissos d’una deu incerta?

 

Quin gai tremir de veus en nit coberta

ens ajuntà clement, com si el morir

fos per tu i jo integrats, llindar i camí

d’alba latent dellà l’angoixa oberta?

 

Aquestes veus, i el mar, i el moviment

de llums i tons somorts a l’aventura,

són un fendir l’Instant amb el seny mort.

 

Closos els ulls, i al dolç batec del cor,

vivim, enllà del Temps, l’altre Element

amb aigua i foc, i vents sense captura.

 

(Sol i de dol)

 

 

IX (Les irreals omegues)

 

EN PALMELLS D’OR GUARDEM ELS ULLS DE PEDRA DELS FARAONS VENÇUTS PER L’HOME QUE ERRA SOLITARI PER ORRIS I CALELLES

 

Teniu els ulls sense sense gregals ni arbres

i em deu les mans amb trenta codolells;

-Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo

aigua i fullam pels clots assolellats.

 

Míser em sé, però sol torno a néixer

en prats frescals, en masos matiners.

 

No sou -sou tants!- i la veu us retorna

en únic so, i tremoleu de por

quan l’altra veu, que les ones modulen

i els rocs eterns, invoca solituds.

 

Sóc el qui fou per clares torrenteres

i em faig un clam del silenci de tots.

 

Us veig alçats per semblar més encara,

tinta la faç i amb fatídics coturns,

clamants als déus, i a les vestals. I al Cèsar!

Els ulls sagnants en bacines de fang.

 

Només mos ulls són meus, no pas els vostres,

i petjo ferm en nits d’eternitat.

 

Us emmureu, morents, en llum somorta,

al so crioll d’instruments enyorats,

i us projecteu a l’obrador dels somnis

a un enllà esvaït, en negre i blanc.

 

Us sé dorments en inclements pagodes

jo, l’aiguaneix d’un planell sobirà.

 

No teniu mans per aplaudir el miracle,

aneu capcots i junts per plaça i circ,

canteu, incauts, tonades de crepuscle,

entre fullams, en els suburbis broms.

 

Cantaré sol per orris i calelles

el cant de tots, amb aire antic i plors.

 

A riba mar us agleveu febrosos,

el cos flairós i nu, tiges solars

de l’erm carnal, sense gra ni migrança,

a l’Absolut estranys, i al foll Instant.

 

-Oh mar, miratge de les ombres orfes,

obre’m l’abís del teu solatge pur!

 

Heu mutilat icons, i això us conhorta;

amb metalls clars feu tomba i pedestal.

Moriu plegats per salvar-vos d’angoixa

i el trofeu d’un és el trofeu de tots.

 

En or palmat guardem els ulls de pedra

dels faraons vençuts en areny fosc.

 

Els Torrents, de Lladurs, 1939

 

 

XI (Les irreals omegues)

 

AL PEU D’UNA MURALLA CICLÒPIA L’HOME DE LA GRANOTA BLAVA, MÉS ALT QUE TOTS, ENCERAVA CORRETGES I AJUSTAVA POLITGES. DE TANT EN TANT, DES DE LES PREGONESES D’UNA ESTRANYA VISERA, EM MIRAVA, SORRUT. JO FEIA EL DISTRET TOT MIRANT EL MAR, AMB UN LLIBRE VELL A LA MÀ

 

En faula i son conec aquell qui escampa

vora la mar, pels rocs antics oberta,

falsos estels, marcits, coberts amb fulls impresos.

Torxa en mà l’he seguit entre avions bipètals

quan, d’amagat, n’ungeix els engranatges

en el·líptics hangars i garites sagrades.

L’he vist, reial, en cova marinera,

com si vestís draperies de molsa

a sol colgant

–quan les ombres palmades

s’ajoquen pels torrents i espien les naixences–,

o en clos murat

–quan les hores ancoren

als ports mentals–

brogent i voltat d’eines,

mesurant els avencs estel·lars i llur fronda.

 

És el menhir de l’alba selvatana,

remorós de flors d’aigua i llum flairosa,

el muscle adolescent i sangós del migdia,

l’ocella de la tarda, exiliada

entre hèlices romeves, moridores,

i evanescents motors, a la pista captiva,

l’andrògin de la nit, generós de semences,

ombrant les solituds de prades primitives,

present pertot on cobegen els cossos,

flama perenne als merlets de les calmes,

brisca cantaire a les blavors boscoses,

forma ancestral als nocturs de les cales,

claror de freixe en el congost del somni.

 

És l’Etern Inconcret que vaga per les dunes:

Llum en ta faç quan em mires i calles–

O forada els penyals amb punxons impalpables:

Obre esguards infinits damunt la mar vermella,

quan surten fora port les barques de l’encesa

i modulen llurs cants veus pregones i humides–.

Invoca déus novells per les platges abstractes:

El teu nom exaltat per gaies tramuntanes,

quan grana el goig, defalleixes i pregues–.

Crema brossa immortal en els barrancs maresos:

–Floreix ton cos amb fulla i flor ignorades–.

Cova obscurs animals en imminents boscatges:

Quan l’ombra de tots dos és la Sola Ombra.

 

1935

 

 

“Tres irreals omegues” (fragment), per flauta, arpa i violoncel, de Joan Magrané:

 

 

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes