Josep Maria Bordas

«Lamento per il Sud» de Salvatore Quasimodo, traducció de Feliu Formosa i Josep Maria Bordas

 

LAMENTACIÓ PEL SUD

 

La lluna roja, el vent, el teu color

de dona del nord, la neu estesa…

Tinc ara el cor damunt d’aquestes prades

i de les aigües que la boira entela.

He oblidat el mar i el corn marí

que fan sonar bufant els pastors de Sicília;

la cantilena dels carros pels camins

on tremolen els garrofers entre el fum dels rostolls;

he oblidat la volada de les garses

i les grues, en l’aire dels verds altiplans

per les terres i les calitges de la Llombardia.

I l’home, tanmateix, arreu proclama

la dissort d’una pàtria.

Ja mai ningú em durà cap al Sud.

 

 

El Sud està cansat de traginar

Els morts en els pantans de la malària;

Cansat de solitud i de cadenes;

està cansat de la pròpia boca,

de les blasfèmies de totes les races

que han cridat mort amb l’eco dels seus pous

i s’han begut la sang del propi cor.

Per això els seus fills encara

se’n van a les muntanyes

i fuetegen els cavalls sota els estels

i mengen flors d’acàcia per les carreteres

roges una altra vegada, encara roges, encara roges.

Ja mai ningú em durà cap al Sud.

 

I aquest meu capvespre carregat d’hivern

és nostre encara; i jo aquí et repeteixo

el meu contrapunt absurd

de dolceses i furors:

una queixa d’amor sense amor.

 

 

(Traducció de Feliu Formosa i Josep Maria Bordas [Terrassa, 1969])

 

 

LAMENTO PER IL SUD

 

La luna rossa, il vento, il tuo colore

di donna del Nord, la distesa di neve…

Il mio cuore è ormai su queste praterie,

in queste acque annuvolate dalle nebbie.

Ho dimenticato il mare, la grave

conchiglia soffiata dai pastori siciliani,

le cantilene dei carri lungo le strade

dove il carrubo trema nel fumo delle stoppie,

ho dimenticato il passo degli aironi e delle gru

nell’aria dei verdi altipiani

per le terre e i fiumi della Lombardia.

Ma l’uomo grida dovunque la sorte d’una patria.

Più nessuno mi porterà nel Sud.

 

Oh, il Sud è stanco di trascinare morti

in riva alle paludi di malaria,

è stanco di solitudine, stanco di catene,

è stanco nella sua bocca

delle bestemmie di tutte le razze

che hanno urlato morte con l’eco dei suoi pozzi,

che hanno bevuto il sangue del suo cuore.

Per questo i suoi fanciulli tornano sui monti,

costringono i cavalli sotto coltri di stelle,

mangiano fiori d’acacia lungo le piste

nuovamente rosse, ancora rosse, ancora rosse.

Più nessuno mi porterà nel Sud.

 

E questa sera carica d’inverno

è ancora nostra, e qui ripeto a te

il mio assurdo contrappunto

di dolcezze e di furori,

un lamento d’amore senza amore.

 

 

 

Salvatore Quasimodo Salvatore Quasimodo (1901 – 1968), poeta italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1959. Conreador en la seva jovenesa d’una poesia hermètica, fortament simbòlica, després de la Segona Guerra Mundial, la seva obra es va impregnar de continguts socials.

 

Feliu FormosaFeliu Formosa i Torres (Sabadell 1934), poeta, narrador i dramaturg, traductor i home de teatre. Ha traduït obres dramàtiques de Thomas Bernhard, Bertolt Brecht, Friedrich Dürrenmatt, Henrik Ibsen, Friedrich Schiller, Arthur Schnitzler, August Strindberg, Ernst Toller, Anton Txékhov, entre molts altres autors; poemes de Georg Trakl, Goethe i François Villon; narrativa de Thomas Mann, Hermann Hesse, Robert Musil, Heinrich Böll, Franz Kafka, Joseph Roth o Heinrich von Kleist; i assajos de Lessing i Peter Weiss, entre d’altres.

 

Pep JuliàJosep Maria Bordas, autor d’un llibre de poemes, Del cor i de la terra (Barcelona, 1973). Va traduir Salvatore Quasimodo, Obra poètica [de] Salvatore Quasimodo (Barcelona, 1961), i Hans Magnus Enzensberger, Poemes: 1950-1985 (Barcelona, 1991).

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes