Salvatore Quasimodo
«Lamento per il Sud» de Salvatore Quasimodo, traducció de Feliu Formosa i Josep Maria Bordas
LAMENTACIÓ PEL SUD
La lluna roja, el vent, el teu color
de dona del nord, la neu estesa…
Tinc ara el cor damunt d’aquestes prades
i de les aigües que la boira entela.
He oblidat el mar i el corn marí
que fan sonar bufant els pastors de Sicília;
la cantilena dels carros pels camins
on tremolen els garrofers entre el fum dels rostolls;
he oblidat la volada de les garses
i les grues, en l’aire dels verds altiplans
per les terres i les calitges de la Llombardia.
I l’home, tanmateix, arreu proclama
la dissort d’una pàtria.
Ja mai ningú em durà cap al Sud.
El Sud està cansat de traginar
Els morts en els pantans de la malària;
Cansat de solitud i de cadenes;
està cansat de la pròpia boca,
de les blasfèmies de totes les races
que han cridat mort amb l’eco dels seus pous
i s’han begut la sang del propi cor.
Per això els seus fills encara
se’n van a les muntanyes
i fuetegen els cavalls sota els estels
i mengen flors d’acàcia per les carreteres
roges una altra vegada, encara roges, encara roges.
Ja mai ningú em durà cap al Sud.
I aquest meu capvespre carregat d’hivern
és nostre encara; i jo aquí et repeteixo
el meu contrapunt absurd
de dolceses i furors:
una queixa d’amor sense amor.
(Traducció de Feliu Formosa i Josep Maria Bordas [Terrassa, 1969])
LAMENTO PER IL SUD
La luna rossa, il vento, il tuo colore
di donna del Nord, la distesa di neve…
Il mio cuore è ormai su queste praterie,
in queste acque annuvolate dalle nebbie.
Ho dimenticato il mare, la grave
conchiglia soffiata dai pastori siciliani,
le cantilene dei carri lungo le strade
dove il carrubo trema nel fumo delle stoppie,
ho dimenticato il passo degli aironi e delle gru
nell’aria dei verdi altipiani
per le terre e i fiumi della Lombardia.
Ma l’uomo grida dovunque la sorte d’una patria.
Più nessuno mi porterà nel Sud.
Oh, il Sud è stanco di trascinare morti
in riva alle paludi di malaria,
è stanco di solitudine, stanco di catene,
è stanco nella sua bocca
delle bestemmie di tutte le razze
che hanno urlato morte con l’eco dei suoi pozzi,
che hanno bevuto il sangue del suo cuore.
Per questo i suoi fanciulli tornano sui monti,
costringono i cavalli sotto coltri di stelle,
mangiano fiori d’acacia lungo le piste
nuovamente rosse, ancora rosse, ancora rosse.
Più nessuno mi porterà nel Sud.
E questa sera carica d’inverno
è ancora nostra, e qui ripeto a te
il mio assurdo contrappunto
di dolcezze e di furori,
un lamento d’amore senza amore.
Salvatore Quasimodo (1901 – 1968), poeta italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1959. Conreador en la seva jovenesa d’una poesia hermètica, fortament simbòlica, després de la Segona Guerra Mundial, la seva obra es va impregnar de continguts socials.
Feliu Formosa i Torres (Sabadell 1934), poeta, narrador i dramaturg, traductor i home de teatre. Ha traduït obres dramàtiques de Thomas Bernhard, Bertolt Brecht, Friedrich Dürrenmatt, Henrik Ibsen, Friedrich Schiller, Arthur Schnitzler, August Strindberg, Ernst Toller, Anton Txékhov, entre molts altres autors; poemes de Georg Trakl, Goethe i François Villon; narrativa de Thomas Mann, Hermann Hesse, Robert Musil, Heinrich Böll, Franz Kafka, Joseph Roth o Heinrich von Kleist; i assajos de Lessing i Peter Weiss, entre d’altres.
Josep Maria Bordas, autor d’un llibre de poemes, Del cor i de la terra (Barcelona, 1973). Va traduir Salvatore Quasimodo, Obra poètica [de] Salvatore Quasimodo (Barcelona, 1961), i Hans Magnus Enzensberger, Poemes: 1950-1985 (Barcelona, 1991).
