Monthly Archives: juny 2014

Tres sonets d’Òscar Rocabert

 

 

ÉS DUR EL MAÓ

(SI NO ÉS QUE ES TRENCA)

 

Meno un pit-bull i tinc ficat al tos

que els catallufos es queixen més per vici

que per res més. M’encanta fer el servici

i portar al pit l’Exèrcit Espanyol.

 

No crec que em calgui reconèixer el pinyol

del que m’atrau. Per ‘xò sóc hitlerici.

I encar que hom diu que el nazisme està en crisi

li sóc fidel: l’esvàstica o la mort.

 

Vaig fent, tirant, ningú em dóna problemes

perquè al carrer poso cara de dur.

No faig com d’altres, que semblen unes nenes,

 

perquè sóc MASCLE, i n’estic ben segur.

Només desitjo no conèixer, de veres,

perquè li hauré de fotre un cop de puny,

 

algú amb més cap que em faci canviar el rumb.

 

 

 

EL SENYOR NAVARRO VA ROBAR LA CAIXA DE LA BANCA CATALANA DE SARRIÀ, DE LA QUAL ERA GERENT, I EL VAN ACUSAR. EL DIA DEL JUDICI, EL SEU JOVE ADVOCAT ESTAVA MOLT CANSAT A CAUSA DE LA GRESCA I XERINOLA DE LA NIT ANTERIOR, I EN CONFONDRE ELS SEUS ARGUMENTS AMB ELS DEL FISCAL DONAVA LES DADES EXACTES DEL QUE ELL CREIA QUE ERA UNA COARTADA PER AL SEU CLIENT.

 

Vostè no sap què cony està parlant,

espècie d’advocat del meu judici!

Tanqui el musell si no vol que l’arrissi,

que en lloc de defensâ’m m’està acusant

 

davant tothom! Qui menys, és governant,

controlador dels llocs de més prestigi,

gran militar, o bisbe vitalici,

o amb veu en els diaris. Si n’hi ha!

 

Podríeu dir que sóc bona persona,

que es deu doldre de mi qui no m’atany,

que serà injust tancar-me a la Xirona,

 

o que m’hi enterraran abans d’un any…

P’rò no esbombeu que de tot Barcelona

només mon cors podia obrir aquell pany!

 

 

 

MARES QUE TENIU FILLS

O GUAITA COM CREIXEN

 

Un va sobrat i per’xò vaig a escola

pensant que el professor no em pot dir res

d’interessant. I, com un simi entès,

visc de futbol i em toco la titola

 

a mitja classe; engego la gramola

i crido omplint tot l’aire d’arabescs

verbalitzats com ara «Fes-me un bes

al cul, cabró, i fes-te una gallola!»

 

Evidentment, mon futur no existeix

si no és el de pervindre presidiari,

o passar el temps colpejant entre tres

 

els negres que hom llegeix en els diaris.

P’rò tant me fot, car tampoc em ve stress

si dic «Calla, rampoina» a qualques avis.

 

 

(Vosaltres no sabeu que es guardà fusta al moll, 2000 [Inèdit com a llibre])

 

 

RocabertÒscar Rocabert (Sabadell, 1975) ha publicat els llibres de poesia La mandonguilla (1998), Hi ha pus res: 1998-1999 (2001), Però jo ja no sóc jo (2003) i FIA: un poema (2009). Va formar del duet poètic-musical Víctima i Botxí (2003-2009).

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes