Monthly Archives: gener 2017

Quatre poemes del llibre «Circumstàncies», de Pere Quart

 

 

EDAT ANTIGA

 

Em sembla recordar que era feliç.
Parlo d’uns temps senzills,
dels meus sis, set, vuit anys, la bona edat.
Tot natural, tot ric al meu entorn.
La petjada dels mals s’esborrava de pressa:
els renys, la llei del pare,
que ens dispensà,
quasi sempre de lluny,
un amor tan adust, tan ferreny
i al capdavall tan just¡ —dic ara.
Implacable en el blasme i en els petits càstigs,
amb caigudes, però, en la promesa
i en el premi, sobtat i de retop
—la mare,
serena, borrosa mitjancera—,
com un jahvè afeblit, de tant en tant,
pel seu orgull de creador,
que s’emmiralla en els plançons,
fins i tot en llurs falliments.

Quart entre molts germans,
jo era el més fort, i l’inventor de jocs,
i el més aspre també.

Regnàvem al jardí, a la galeria,
lliures de protecció visible.
Només l’enorme terranova
deferent, en repòs com un lleó de bronze,
ens veia fer i desfer
en la concòrdia en la discòrdia,
en la impaciència cridanera,
en la complicitat quieta
d’esbarjos sedentaris, de conxorxa,
o en el salt i la cursa,
en la grimpada i la tombarella.

La carn no pol·luïda,
els sentits i la ment en bon aprenentatge,
jo alenava, vivia,
flamant, lleuger de dies.
No era covard encara, tampoc tímid.
Poruc a estones, sí;
i un xic cruel amb les bestioles:
borinots, papallones, cap-grossos.
També passava ràbies per un capritx vedat
i aleshores sofria en secret i a les fosques.
Però els danys, com he dit, eren ràpids.
Desconeixia la mentida, la rancúnia,
l’enveja, la cobdícia
—pecats jussans entre els més baixos.
Petita vida esbatanada
sense el llast de les zones secretes.

La institutriu, fadrina beneita,
marcida pel desús o monja sense vots
ens inculcava
escarrassadament les beceroles
amb mansuetud sovint mal corresposta.
I per domar-nos ens contava històries:
la mala sort d’Abel,
el primer sant —ens deia;
la vida de les verges més lirones
o les paraules inventades de Jesús als infants.
Tot ho puntava i comava,
ho endolcia i ho refistolava,
com les llavors i les llaminadures,
tan cursis, de convent.
A les nostres preguntes
somreia, reia tènuement
o s’escandalitzava melindrosa.
Però se’ns feia seus, ben cert,
i admiràvem la màgia d’aquell art viciat
per la innocència imbècil.

Dels germans, el més gran era una noia.
Jo la veia bonica, cara d’àngel,
porcellana viva:
mans blanques, primoteres i ungles netes.
Els ulls rodons, brillants tan límpids
i de pupil·les fondes i amb misteri.
I ja llegia tota sola,
sense moure els llavis.
Un dia m’acaricià els cabells
—jo, l’únic, no sé pas per què,
els duia llargs, de patge.
I un altre dia, a soles ella i jo,
em féu un sermó agre
per haver respostejat a l’àvia,
fins que vaig dir:
«No hi tornaré, me’n penedeixo»,
Justa de nom, també de fets,
plena de seny i un poc altiva.
I tots la respectàvem, fins el pare.

Al peu de la cascada gran, de pedra tosca,
amb molsa, créixens, picardies
—i dalt d’una balmeta
amb una Verge blanca i blava—,
hi havia un bassó amb peixos de colors.
I feia temps que jo em delia de pescar-los.
(Vaig complicar dos dels germans
en tan lletja empresa.)
Amb un caixó de fusta,
sense tapa ni cul,
provàvem d’aillar-los de sobtada,
entre els quatre costats,
inútilment.
Però un cop, quasi prou amatents,
esclafàrem la cua, i més, del gros
—un de rosat i ulls rojos,
i amb nom i tot: la Pastanaga.
La ferida sagnà
i el peix nedava de gairell.
Ens esveràrem tant,
que vam còrrer a confessar la malifeta.
I havent sopat haguérem d’acusar-nos
del crim davant del pare.
El qual sentencià:
—Un dia enter sense jardí!
On heu après aquests instints de cafre?
A la presó plena de sol, com ens desficiàvem!
I recordo que jo mirava fora,
darrera els vidres de colors,
i sempre n’escollia un de violaci
que apagava entristia
el verd de les moreres
i l’esclat de les roses.

El germà gran era traçut
en treballs manuals, i el pare
li va comprar un banc de fuster
i un tauler d’eines.
Dons aquell banc
—caldrà que ho sapigueu— em suggeria
la meva primera obra literària
(i ho dic sense vergonya, perquè aqueixa
va ser tan pura
com els borbolls d’un torrent intacte).
Amb el banc trabucat, potes enlaire,
dues canyes d’escombra,
uns papers d’enfadar blancs, com a veles,
i una bandera de color de rosa,
conjuminàren un veler fantàstic.
I jo n’era l’intrèpid tripulant,
en Tomaset Barquer.
Al nostre estudi dels pis més alt,
unes vetlles d’hivern, potser mitja setmana,
l’heroi representà unes aventures
de mars avalotats, pesques prodigioses,
lluites amb monstres, cos a cos,
i, sobretot, naufragis imminents,
que el marí conjurava a darrera hora
contra tota esperança.
I, extremós fins a la suada,
en Tomaset, sense deixar de viure
de cap a peus cada episodi, no callava:
monòlegs i cançons, renecs pregàries,
i també aparts, com els bons clàssics.
I els quatre o cinc espectadors,
muts, acorats, ulls rodons;
també a vegades, per excepció, mofaires
—no m’estic pas de dir-ho.
I finalment l’ovació frenètica.

I altres coses semblants.
Perquè ara penso:
¿és gaire bo que burxem en un temps
i en uns records
—bons o dolents, però sempre
darrera els vels de la distància—
que tothom has passat,
de què tothom disposa?
¿I és prou honrat de fer-ho així
—com jo—, tot corregint i maquillant,
ni que sigui amb pinces
i a fi de bé,
l’esforç de la memòria?
Per què, comptat i debatut?
¿Per a arribar a concloure
que la infantesa
ha estat a penes
un assaig venturós de pàtria venturosa?
¿Quatre jocs sense sal i dins la boira,
remots incomprovables,
projecte inconscient —miratge dels adults—,
el millor d’una llarga vida.

 

 

PREHISTÒRIA

 

També us volia dir:
jo vaig tenir set dides.
No us enganyo.

Passats els anys la mare m’ho contava:
«Sí, Juan, t’ho pots ben creure.
Vam patir força amb tu.
Quina tongada!»

A la primera se li estroncà la deu.
Tant la segona com la quarta
adollaven substàncies aigualides.
La tercera rebia, d’amagat i de nit,
el seu amant, un didot ful, un pinxo
(borratxa consueta;
i és sabut que el vi
que engoleix la nodrissa,
al cap de mitja horeta,
ja pot passar sense destorb
a l’àpat del ninó, amb esperit i tot).
La cinquena, menor, mare soltera,
fou reclamada pels seus pares
(l’entabanà un tractant de dides
i amb ell fugí de casa seva
i dels mals tractes
inherents al seu estat il·lícit).
I la que feia sis
—la mare ponderava:
«Per cert que era guapíssima!»­
morí de pulmonia galopant.
Finalment la setena, una troballa:
sana, amorosa, patidora,
justament una mare subsidiària
(i un dia ­jo acabava d’entrar en quintes
metre vuitanta­quatre,
doncs deslletat del tot­,
em vingué a veure, de molt lluny,
una doneta eixuta, pell rostida;
i, els ulls fosos en llàgrimes,
goludament em grapejava).

Quasi totes gallegues,
donzelles enfavades
—o temperamentals!­,
seduïdes per l’amo, el fill de l’amo
o tal vegada pel rector del poble
­—maretes de possibles rosalías.
Un oncle meu, seminarista i bútxera,
em cridava amb mofa:
«Set dides com els gats!»

I jo en pregunto, ara:
tanta barreja,
tantes xuclades i xarrups en fonts diverses,
passar per tantes mans, braços i faldes,
per tants coixins rosats de carn elàstica,
no pot marcar un destí de tastaolletes?
Què hi diu, senyors, la psicoanàlisi?

Però hi ha una altra circumstància,
i cal parlar-ne.
En una de les pauses més sobtades
entre dos jocs de metes ortodoxes,
vaig ser nodrit, dos mesos
—prescripció del metge—, amb llet de burra,
la més afí a la de dona, sembla
(heus aquí una altra dada del meu passat prehistòric
que encara m’inquieta).
¿He estat, així, germà de llet
de més d’un i de dos
orelluts quadrúpedes
i per afegidura potser guits?
¿N’hi ha per avergonyir-se’n,
per a acomplexar-se’n?
O potser per reivindicar-ho?
¿Pot tenir el fet quelcom a veure
amb el franciscanisme
—menor, ho reconec—
que sempre m’ha rondat
i encara em ronda?

 

 

SENSE PASSAPORT

 

Et veig d’escorç, com un empelt de mi,
bessó regat per la mateixa sang,
avui que estic malalt i apaivagat
i penso poc i a poc a poc, i escric
amb un llapis molt curt, cul de calaix.

Ha sortit i se’n va pausadament.
Potser em couen els ulls: fa un sol vermell.
Camines per un erm de la ciutat.
Em veus de lluny, del llit estant.
Ja tornaré. Ja tornarà si vol.

El bon temps dura poc. No sé què dius.
Aquesta nit et parlaré de tu.
Ai, germà meu, ets l’únic entre tants.
Jaurem plegats, amb febre, ben quiets.

El metge riu amb boca d’or.
Per això fuges, nu i descalç?
Temo que un altre mal et prendrà el lloc.
Des que sóc dos em sento més antic.

Haig de seguir-te sense passaport?
Eunuc servil, vigila els meus amors
i la carpeta dels gravats obscens.

Tot és jactància, saps?, repapieig.
Digues d’un cop la veritat, germà.
«Els pares van morir. Com és de llei.
Però no queda res, no queda res.
Ni el trull sagrat, ni l’alzinar negrós.
Ni els mallols del vessant assolellat.
Ni el papagai? Eines, on sou?
i l’àvida cosina dels estius?»

I on són els altres, els recents, els vius?
¿Les dames i els senyors del motlle nou,
ara que un virus m’emblaveix la sang?

Jaguem plegats, amb febre, ben quiets.

Déu de la soledat, obre’ns camí.

 

 

TIRALLONGA DELS MONOSÍL·LABS

 

Una llengua avara —doncs rica— em permeté aquesta
contribució anticipada al tan plausible programa d’austeritat.

 

Dedico aquest curiós exercici a Josep Ros i Artigues. Petit senyal d’afecte.
I d’especial reconeixement (qui ho pugui entendre, que ho entengui).

 

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
—ei, si pot ser—:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
—o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
un xic de cor
i poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
—tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
—i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de Sant
i un xic de drac.

Un xic de risc
i un poc de rès
—i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple?
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.

 

 

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986), que va emprar com a poeta el pseudònim Pere Quart, va ser un poeta, dramaturg, narrador, traductor, director literari i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX. Obra poètica publicada: Decapitacions (1934), Bestiari (1937), Terra de naufragis (1956), Vacances pagades (1960), Dotze aiguaforts de Granyer (1962), Circumstàncies (1968)…

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes