Tretze proses d’Àngel Terrón, del llibre “Els noms del cervell”.

 

 

LES ARTS ESSENCIALS 2

A Carles Rebassa

Hi ha una sèrie d’arts essencials i anteriors a totes les altres. Són aquelles en què sols cal el cos humà per imaginar, recordar i expressar l’obra. Aquestes comencen per la dansa, el ritme de la qual ens porta a la música pel viarany del crit de la veu humana. Els dos conceptes, ritme i cant, fineixen a la fi en la poesia amb el mot sacrificat.

Òbviament, l’home pot partir de si mateix cap a fora, omplir de pigment la mà i gravar-la amb gest potent a una superfície de roca o paper: però això és ja artifici. I la complexitat creixent ens farà arribar al cinema o l’òpera, on tantes arts s’ajunten en assemblatge feliç.

Maig de 2008

 

LES FLORS BLAVES 3

Als prats de la Universitat es deixa créixer l’herba a lloure. De tant en tant es talla com si fos gespa, però just abans tenen temps de florir les malves, les roselles i les cama-roges. Aquestes, de gust amarg, són la xicoira: Planta de la família de les compostes, espècie Cichorium intybus, de tronc dret i flexuós, fulles molt peludes pel raquis, les inferiors runcinades i les caulinars lanceolades, i flors blaves. Les arrels assecades s’empraren a la postguerra com a substitut del cafè en el racionament de l’esperança. Les corol·les blavoses suren dins una inflorescència verdosa, vellutada i tortuosa amb l’estètica de l’ikebana. Ací i allà les flors fan un esclat com si fos un crit dolç. Jo hi camín a la vora, just quan baix de l’autobús, em marquen amb bellesa que ha passat un any més i jo encara som aquí, i que els brots tortuosos de ma vida poden oferir petits pètals d’un color inversemblant.

24 de maig de 2008

 

NATURAL 5

La paraula natural sofreix un mal ús continu amb idealitzacions psicodèliques. L’antinòmia natural/artificial és prou clara: és artificial tot allò que porta la mà de l’home manipulant les coses. Però, on no trobam l’empremta humana? Aquí mateix, quan mir el paisatge, veig les extensions d’ametllers que suren sobre les ones de la civada verda, nord enllà, les muntanyes amb els costers repuntats de marges que defensen el terrer de les oliveres, just al cim del pujol, els pins, i a les fondalades humides, les alzines. És tot això la natura? Sols existeix l’ullastre com a salvatgí, moltes soques d’aquests revells foren empeltades amb la branca de la sàvia Atenea, els cereals han sofert idèntica selecció per part de l’home: així, no sabem amb seguretat què és un blat de moro silvestre. Podríem dir que la xeixa o els arbres fruiters sols viuen dins la imaginació de l’ésser humà, que els fa servir per a les dèries materials. És així que a la Mediterrània en general, i al lloc de naixença d’altres civilitzacions, no hi ha un pam de terra que no s’hagi llaurat, cavat, remogut, adobat… Construïm no sols cases de pedra, sinó també sitges de llavors i oracions…

Malgrat que siguin igualment delitosos, cal diferenciar l’hort o el jardí del bosc tancat al nostre alè. No hi ha res més verinós que un verí de serpent, una marea roja o un càncer invasiu. El paradís és un emblema pairal bastit amb contarelles fetes a l’aixopluc del foc i la tendresa dels majors.

29 de maig de 2008

 

LES CIÈNCIES 7

Ciència: Terme procedent de l’arrel indoeuropea skei-, que vol dir ‘tallar’ o ‘escindir’

Hi ha noms que són com perfums. Ciències Històriques i Teoria de les Arts, Ciències Econòmiques, Ciències Polítiques…, són alguns dels estudis que, com a sinònim de seriositat, empren el mot d’arrel indoeuropea. En efecte, la paraula escindir, xapar, fer petit quelcom gros, és l’etimologia que porta el nom d’accés al coneixement de la natura. És un mètode limitadíssim, però a tothom li abelleixen els resultats: els avions volen, els microbis es moren amb els antibiòtics… Ningú no s’atura a pensar que no camina o estima seguint cap sistema científic. La saviesa humana va molt més enllà, fins i tots els bonobos coneixen les tècniques del gineceu en les relacions de poder… Ens hem segregat de la natura, malgrat que aquest fet no ens faci més rigorosos.

1 de juliol de 2008

 

DEIA ROBERT FROST QUE POESIA ÉS TOT ALLÒ QUE ES PERD AMB LA TRADUCCIÓ 10

A Pere Perelló i Nomdedéu

L’autor llegeix i rellegeix el poema. Però no sap llegir. Cal fer-hi un buidatge de tot el que no sigui essencial, cercar, recercar, resseguir… L’espai sonor, com un gong dins el cervell, diu sense emetre conceptes aquest sabor de set que sent el caminant pel desert dels mots.

La perfecció és inassolible, l’ansietat la destrueix: porta aquesta tremolor maligna que panseix el cos més aviat que el temps. Cal recordar feines casolanes com enfilar tomàtigues de ramellet amb paciència i cordill aspre. Cal declamar els poemes en veu alta un dia i un altre… A voltes no importa canviar res, de vegades els dictats s’inflen com un cos en descomposició, d’altres s’assequen com el raïm al canyís sota els raigs de sol, i augmenta el gust del fruit, que s’amara de tebiesa.

Febrer de 2009

 

PERESA 14

Jo crec que la peresa i la humilitat són la base del nostre coneixement.

Els coneixements de la humanitat es basen en la peresa i la contemplació. Roberto Arlt volgué patentar la vessa un dia a una oficina sinistra del Buenos Aires de 1920: es varen riure d’ell. Però la història està al seu favor. No fou per humilitat la unió amb Déu de Santa Teresa? I les llargues converses de Sòcrates per l’àgora d’Atenes, no eren fruit del cansament d’ocupar-se dels fets ancil·lars del dia a dia? No era Aristòtil el que ens parlà del concepte d’ociositat?

Quan un es passa el jorn treballant en coses petites, no té temps de pensar. Per imaginar cal construir un espai mental que ens permeti albirar el mai no vist.

La descoberta de la tècnica del PCR, que ha revolucionat la biologia molecular, s’inscriu dins aquesta dinàmica. Kary Mullis s’estimava més agafar la planxa de surf i embrutar-se de sorra, que no pas sofrir els excessos del laboratori. Quan anava a trescar per les muntanyes, de cop li va venir una idea absurda, ja que ningú no l’havia posada en marxa mai: si tenia els nucleòtids i l’enzim polimerasa i un fragment d’ADN, el podia replicar tant com volgués. El problema era que la cosa sols va funcionar a mitges. Aleshores, si havia d’incrementar la cinètica, tots els llibres indiquen que cal incrementar la temperatura: però els enzims es rosteixen si aquesta puja massa. Però als guèisers que vénen de les entranyes bullents de la terra hi sobreviuen bacteris que no s’esfondren amb el brou calent: calia extreure la polimerasa d’aquests microorganismes. Per això ara cap assassí no pot deixar ni un cabell al lloc del crim.

Març-abril de 2009

 

LES UNGLES BRUTES 15

A Josep Lluís Pomar

A l’escola, de nin, ens revisaven les mans, no podien dur mai brutor. Era un poc humiliant aquella revisió d’higiene i cortesia. El sutge que s’hi amagava era a voltes un record del dia que havíem viscut amb la violència dels infants a la recerca del món nou que s’ofrenava als nostres ulls entre els cards i els insectes del campet.

Gratar, remoure els desigs, són feines pròpies de la recerca que ens taca amb morques els dits de l’ànima. Recercant els músculs i l’anatomia, Miquel Àngel Buonarroti desencarnava els cossos dels cadàvers, els desproveïa de pell, els palpava i disseccionava, llavors dibuixava l’avidesa de gosar i sentir amb tinta xinesa. Ell sempre portava les ungles brutes.

Abril de 2009

 

JUDICI 17

Jo no m’atrevesc a jutjar mai ningú, sols a mi mateix quan estic serè. Sortosament, això no succeeix mai, o quasi mai…

Abril de 2009

 

VIURE 19

Amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat

No viure és com un suïcidi. Cal tenir cura d’alguna cosa, de les mongeteres que creixen al jardí, de la planta d’api que necessita aigua, del planter de pebreres, del ca que és tan boig com nosaltres i sols vol fugir.

Els morts i els records ens fereixen. Com podem tenir records d’algú que ja no és viu? És com guardar una pel·lícula antiga: les imatges es mouen, però no es mou pus la vida.

Juny de 2009

 

FELICITAT 23

Hi ha paraules que feren més que un mac llançat amb violència. Felicitat és un concepte dels enciclopedistes del segle XVIII, com la bondat del salvatge. És una idea que fa més mal que conhort, ningú mai no es pot considerar feliç, inclou massa expectatives. L’ansietat de posseir substitueix la serena del benestar. Ja ho contà Alexis de Tocqueville a De la démocratie en Amérique. El desfici per tenir més i més no porta a cap final complaent.

Cal tal volta parlar d’Horaci i la vida senzilla. Sols hi ha petits moments de gaubança. Al meu ca, per exemple, el que li agrada és passejar, i que un cop arribats a casa abans d’accedir al jardí li aporti el petit òbol d’una galeta de marca i contingut precís; si és així, la mossega amb delicadesa masculina i se’n va al clos tot content i em mira agraït. En aquell moment el gos és feliç: i jo també.

Juliol de 2009

 

OSCAR CII 28

Era un cavall noble i bell, blanquinós amb motes color marró i una gran cabellera. Era un poltre trotador però no corria gaire, malgrat que era disciplinat en el seu pas de marxa, no galopava però no anava aviat.

Va venir de França un menador important, duia les regnes amb seguretat, després de la cursa ell mateix netejava el cavall de la suor mantegosa de l’esforç, i amb alcohol etílic amorosament li eixugava tot el cos de forma i manera que l’animal se sentís estimat amb l’esperit. Es va adonar que tenia tanta força, que amb les peülles de darrere s’encetava la pell de la cames davanteres, i el dolor el returava. Va encarregar un ormeig fet de cuiro fort per protegir-li les cames, a partir d’aleshores Oscar CII va començar a córrer més bé que cap altre animal de l’hipòdrom de Palma, amb marques com 1′ 23″ per quilòmetre, i es va convertir en un semental apreciat.

Tantes voltes he pensat en això quan he vist morir amics, els més nobles, els més intel·ligents destrossats per la capacitat de comprensió de la realitat, que no els deixava viure. I no són ja vius, alguns dibuixaren, altres feren versos o foren actors de teatre, però molts sols vivien. I la seva existència feia aquest món més bell i habitable. I jo som viu malgrat que encara ignor de quina matèria és fet l’aparell que em permet caminar sense destrossar-me les potes de l’ànima. Quan llegia Howl d’Alan Ginsberg desconeixia que viuria la mateixa experiència. I ara, tot sol, amb qui puc parlar? Sols amb els ocells del jardí que nien dins els espais de la memòria.

26 de novembre de 2009

 

VISIONS 33

Hi ha gent que ho vol controlar tot, que és minuciosa amb un excés maligne, es podria dir que va en tanc destrossant tota l’herba que troba al seu pas i sols pot observar la pols que aixeca. Altres van en helicòpter amb la potent força cognitiva que els permet veure els camps oberts i els devessalls de verd de les muntanyes; això sí, quan s’esgota el combustible de la imaginació, sofreixen accidents dolorosos. Els que van amb rodes d’eruga mai no poden comprendre la potència de la imaginació quan bat les ales.

3 de febrer de 2010

 

CLEMÈNCIA 34

Sols hi ha un sistema d’ensenyament eficaç, el de l’aprenent, que a hores d’ara sols utilitzen els músics: tu toca i jo et diré si desafines, jo t’ajudaré a posar els dits sobre les cordes del violí i et diré com has de manejar l’arc. Així, el vell fa d’espàrringdel jove esquivant els cops de potència amb la comprensió profunda d’allò que l’adolescent ignora. Sols té un inconvenient: és un sistema molt car, impossible per al món modern.

Per tant, igual que de les gallines del mas que anaven a lloure, i la feina era cercar els nius on ponien, es passa a un procés industrial en què totes viuen a una petita gàbia, el mateix es fa amb la docència: s’estabula l’alumne a un pupitre i, en lloc d’una interacció directa, es fa una representació teatral amb decorats de guix o un poc de cinema amb l’ordinador i el PowerPoint. Però devora una aula n’hi ha una altra i així successivament, els escolars podrien ésser com molècules contingudes dins una canonada que sembla portada cap a la torre de destil·lació de la refineria de petroli. Així, la primera fracció del destil·lat seria com la benzina, bona per a tot. La segona alíquota seria fruit de les pressions extremes, de la reordenació confusa de les idees, és a dir, a base de premudes, s’arribaria a la fi volguda o l’aprovat final. Les restes són com l’asfalt que es vessa sobre les carreteres amb la voluntat que els cotxes vagin suaument aviat com el temps. Però no parlam d’hidrocarburs d’alt pes molecular que són negres i brillen amb esclat amb el toc de la llum: enraonam de persones que ens miren regirades amb els ulls oberts demanant clemència.

3 de gener de 2010

 

 

 

Àngel Terron i Homar
(Palma de Mallorca, 1953)

Doctor en Ciències Químiques, Àngel Terron actualment compagina l’escriptura amb la càtedra de Química Inorgànica a la Universitat de les Illes Balears.

Tota la seva producció poètica ve marcada per la relació, poc usual, entre les ciències i les lletres, com ja indiquen els títols de les seves obres. A les seves mans, ambdues branques del coneixement s’uneixen per parlar de temes universals com l’amor, el pas del temps, la filosofia o la quotidianitat. Els poemes d’Àngel Terron, d’estil precís i hermètic, però bells i suggerents, combinen fórmules, caràcters i figures sòlides dins l’espai textual, per plasmar la vida en la seva complexitat.

Dels seus poemaris, destaquem: Iniciació a la química (1977), Llibre del mercuri (1982), Ternari (1986), Sons nets (2004), À mon seul désir (2007) i Els noms del cervell (2013), entre d’altres.
La seva activitat relacionada amb el món de les lletres no es limita a la poesia, sinó que també ha estat editor i coeditor respectivament de la revista Blanc d’ou Poetry and Sons. De la mateixa manera, juntament amb Andreu Vidal, Andreu Claquell i Joan Vives i Mas, va editar i dirigir a Palma, la col·lecció de poesia Tafal, que en la seva breu existència de 1977 a 1982 va donar llum a 12 volums.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Etiquetes:
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes