Pep Julià

Un text en prosa de Pep Julià: «el món abans dels turons»

 

el món abans dels turons

 

després de fer vegades i vegades el mateix recorregut vespral, que s’enriquia lentament de racons nous i petites variants i, amb el temps, de perllongacions sinuosament encastades, em vaig començar a endinsar en un polígon tèxtil, que aleshores no en dèiem així, i arran de la carretera, urbana, vaig descobrir un vapor molt baix i llarg en un carrer fosc, sense cap cotxe aparcat, i un fanal de llum groga.

una mica el que m’havia passat amb les casetes blaves, d’una textura molt diferent als meus espais habituals, com si mai no hagués caminat a l’aire lliure, com si mai —i això era veritat— no hagués caminat de nit, i ara allò es feia més intens, més sòlid i compacte, com aquella llum groga d’un vapor i aquella perspectiva esvelta i amb un gruix que em van ensenyar que els ulls també pesaven i amidaven, que la llum no era mai incolora.

eren sensacions de cinema en blanc i negre, però amb aquells deixos grogosos de les fotografies velles de casa que més endavant van reproduir unes certes edicions modernes i acolorides de pel·lícules antigues, fins al punt que en aquella fàbrica baixa i groga s’hi notava també la vida no gens rutinària d’alguns personatges, pocs, com ara espies i actors.

i una sensació vaga i agradable de perill —sempre algú em podia aturar i em podia preguntar què feia jo per aquells verals, que és que a casa no sabien on era— que era una part essencial de totes aquelles caminades, perquè el cos exigia que m’arrisqués, i cada cop que tombava un carrer s’havien de concretar amors i aventures i sentits, sí, un amor sòlid digne d’un decorat letàrgic.

devia caminar uns tres quilòmetres, al principi, i quan l’itinerari es va tancar, fins als turons, devia ranejar els cinc quilòmetres, i això abans d’allargar-ho, a l’època del thomas hardy i del gatet, fins al poble bufat al peu de la muntanya, l’anada i la tornada per camins diferents, uns quatre o cinc quilòmetres més, i la guàrdia civil.

més endavant vaig seguir la via, prop del vapor de la llum groga, i arribava fins a la riera, marcada de deixalles i de tant en tant una foguera bruta —que va donar peu, després de l’hospital, a un text sobre gats—, i arran de la via, entre blocs de pisos, també hi havia canyes i deixalles, i la primera vegada vaig notar intensament que m’havia ficat al far west.

i també em va agradar molt la llum grisa i fonda que es veia en molts balcons, que devia ser la tele, i el silenci i les llumetes, una mena de solidaritat amb homes i dones tan sols possible, potser, si no veies ningú, si no havies de parlar mai, si per un moment, aquell parell d’hores cada dia, no pertanyies enlloc ni a cap persona.

[ojos: oct. 2003]

 

 (Fragment de La tortuga, novel·la inèdita)

 

Pep JuliàPep Julià va néixer el 1960 a Terrassa.

És traductor literari. De la seva feina en aquest àmbit literari destaca la traducció de Quer pasticciaccio brutto de via Merulana de Carlo Emilio Gadda (Quell merdé hurrible de la via Merulana, 1995).

Entre 2003 i 2004 va escriure l’extensa novel·la La tortuga.

Contacte: jjuliaballbe@gmail.com

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes