«La veu que embelleix la terra», entrevista a D. Sam Abrams amb motiu de l’edició d’unes traduccions d’Agustí Bartra

 

D. Sam Abrams, Miquel Desclot, Agustí Bartra i Feliu Formosa l’any 1972 (Fotografia feta per Jaume Canyameres).

 

L’any 1974, quan fullejava, tot just comprada, l’Antología de la poesía norteamericana, d’Agustí Bartra, editada per Plaza & Janés, la meva atenció, que relliscava d’un poema a un altre, es va aturar en un text que deia: « …la voz de abajo / la voz de la langosta / entre las flores y la hierba / una y otra vez suena, / la voz que embellece la tierra». Vaig quedar captivat a l’instant.

Tot i que el mateix Bartra advertia en una nota prèvia que poca cosa quedava —després de sortir de les seves mans de traductor l’any 1949— «de una poesía que vivió su variada función de canto, danza, liturgia, crónica y ritual mágico», quina intensa càrrega emocional i universal deu traspuar aquest text tradicional navaho que el poeta el recreés com a propi a El gall canta per tots dos, la seva obra pòstuma: « …la veu de l’home, / oh la veu d’abaix, / la veu que espera l’aurora, / la veu que embelleix la terra».

Parlem amb D. Sam Abrams —l’estudiós que més dedicació ha esmerçat a l’obra de Bartra en els darrers trenta anys i així mateix responsable de l’edició d’algunes de les seves obres—, que ha tingut cura d’una nova publicació de la col·lecció Papers Bartra, que edita l’Ajuntament de Terrassa. El llibre, que precisament porta com a títol el del poema, La veu que embelleix la terra, recull la totalitat de les traduccions bartrianes de la poesia dels pobles nadius d’Amèrica del Nord, acompanyades d’un pròleg que aprofundeix en una percepció de l’actitud creativa de Bartra ben allunyada d’uns tòpics que ja es fan monòtons i unes aclaridores anotacions que contextualitzen els poemes.

Què ho fa que Bartra, un poeta a qui habitualment es titlla d’elitista, fixés la seva atenció amb tanta persistència en la poesia tradicional ameríndia?

Per començar a respondre la teva pregunta, no diria pas que Bartra fos un autor elitista. Bartra sempre va escriure la seva obra, tant en vers com en prosa, pensant en el públic general. Bartra sempre va voler arribar a tots els lectors, des del lector més comú fins el lector sofisticat. El que sí que es pot dir és que Bartra era exigent amb els seus lectors, tal com corresponia a un autor voluntàriament afiliat a l’Alta Modernitat anglo-nord-americana, un moviment estètic que creia en la complexitat textual i intel·lectual de la poesia.

Bartra sempre va mostrar interés per la cançó tradicional. Quan era molt jove hi va arribar a través de la lectura de Joan Maragall i Joan Salvat-Papasseit. A més, a la poesia catalana dels anys 20 i 30 del segle passat es va produir una revifalla de l’interés per la cançó tradicional. En aquest sentit, només cal recordar els noms d’autors com Clementina Arderiu, Tomàs Garcés, Marià Manent o Joan Teixidor.

De fet, si bé és cert que a El canto del mundo. Voces de la poesía universal, va incloure nombroses mostres de poesia tradicional de diversos pobles del món, Bartra sempre va mostrar una afecció persistent pels cants amerindis. Per què? Què hi va trobar d’especial?

Bartra es va endur amb ell el seu amor per la cançó tradicional quan va creuar la frontera camí de l’exili l’any 1939. Al primer exili, a la República Dominicana, a Cuba i a Mèxic va trobar altres versions de la cançó tradicional. I a certes biblioteques de la Ciutat de Mèxic va llegir les primeres mostres de la poesia ameríndia. Se’n va enamorar de seguida perquè va tenir la sensació que havia desenterrat una forma molt pura de la veu lírica, una forma primigènia de la veu lírica. Un cop instal·lat als Estats Units, gràcies a la famosa beca Guggenheim, va furgar més encara, fins que va conèixer amb certa profunditat la poesia de les diferents tribus ameríndies d’Amèrica del Nord. Ben bé fins al final de la seva vida va llegir i traduir aquests poemes perquè estava plenament convençut que encarnaven l’essència de la condició humana i l’essència de la veu poètica.

Com creus que va afectar l’obra pròpia de Bartra aquesta immersió en la cançó tradicional ameríndia? Hi ha un abans i un després?

Crec que hem de fer quatre passes enrere i contemplar el descobriment de la cançó tradicional ameríndia dins el marc del descobriment de la cultura general de les Amèriques. Fins al moment de l’exili, Bartra era un intel·lectual i escriptor europeu i la seva cultura procedia de dues fonts reconegudes: la cultura judeo-cristiana i la cultura greco-llatina. Quan va arribar a Mèxic va trobar el substrat de la cultura precolombina i aquesta descoberta va significar un autèntic xoc perquè res l’havia preparat per un món tan diferent. Davant de la disjuntiva de tancar-se en el gueto europeista i català o obrir-se al nou i fascinant món de la cultura tradicional de les Amèriques, evidentment, Bartra, curiós de mena, va optar per la segona possibilitat. Per això és possiblement l’escriptor de cultura més vasta del panorama català del segle XX.

Bartra va identificar en la cançó tradicional ameríndia un model per accedir a les veritats essencials de la condició humana i l’univers, sense perdre humanitat, emoció i proximitat. La poesia ameríndia va ser un referent estètic per a Bartra tota la vida.

 

Jordi F. Fernández Figueras

La veu que embelleix la terra
Ajuntament de Terrassa, 2013
Edició a cura de D. Sam Abrams

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Etiquetes: , , , ,
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes