Jordi Parramon: dos poemes

 

LABERINT DE MIRALLS

 

Una filera de reflexos

ens ha cridat a penetrar-la:

semblava un rusc de dolces cel·les

el seu ordit, però resulta

una enganxosa teranyina.

Vinga, valents, passeu a perdre-us

enmig d’un carnaval d’imatges

familiars: sempre la vostra

per tots els angles repetida,

on sigui que mireu, ad nauseam,

fins que esdevé, de tan grotesca,

sinistra, hostil… Per esquivar-vos

us desvieu, i cara a cara

al cap de poc torneu a veure-us.

Captius d’aquest espai simètric

que us perpetua en tots els eixos

potser us creieu els únics éssers

de l’univers; però apareixen

de tant en tant alguns intrusos

no sabeu d’on, que com vosaltres

busquen, erràvols, la sortida.

De pressa; si voleu seguir-los

no perdeu temps, perquè en girar-vos

podria ser que no els trobéssiu:

us quedareu de nou tan orfes

com al principi, arrossegant-vos

per atzucacs inacabables

que imiten sales espaioses.

Què té aquest lloc que us desespera?

Si hi heu entrat heu de sortir-ne

encara que el camí s’allargui

inútilment. Què podeu témer?

No hi ha motiu d’esgarrifança:

sota una llum tan freda i pulcra

vosaltres sou els únics monstres.

 

 

FAR EN LA BOIRA

 

Són invisibles les escumes,

però se senten a la vora

que bramen, com si desmentissin

aquest no-res que sembla estendre’s

per tot l’entorn. Els seus esquitxos

es perden en la capa grisa

de la humitat, i el promontori

desapareix, com a les costes

fantasmagòriques d’Hibèrnia.

És invisible la gran massa

de líquid gairebé infinita

que es fa notar en la rodalia

sempre agitada i tan profunda

com si amagués els admirables.

 secrets d’un úter primigeni:       

ja que el seu ésser tot és aigua

deixa el vapor que l’embolcallí.  

De tant en tant, però, ens arriba

des de l’extrem de l’escullera

un raig de llum; després s’allunya.

i ve de nou per l’altra banda;

algú, invisible, fa la vetlla

al capdamunt dels murs ciclopis

i amb ganivet de fulla clara

esquinça la cortina fosca

perquè les barques, invisibles,

trobin la cala si gosaren

llançar l’ormeig a les palpentes

enmig d’onades insegures.

 

(Claustres i àgores, 1994)

 

Jordi ParramonJordi Parramon i Blasco (Barcelona, 1956) ha publicat diversos llibres de poesia entre els quals destaquen: Dotze cançons amb tornada (1987), Personatge isòsceles (1990), Quadern del seny pretés (1992), Claustres i àgores (1994). Ha traduït els llibres Poesia francesa contemporània (1987), Les metamorfosis d’Ovidi (1996), Poesies completes de Gai Valeri Catul (1999), Amors d’Ovidi (2000), Llibre primer d’elegies de Sext Aureli Properci (2004), Tragèdies selectes de Pierre Corneille (2008)… Com a filòleg ha publicat Repertori mètric de la poesia catalana medieval (1992), Diccionari de mitologia grega i romana (1996) i Diccionari de poètica (1998), Ritmes clàssics: la mètrica quantitativa i la seva adaptació accentual (1999).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Etiquetes: ,
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes