Antonio Pérez Roldán: «En la mort del poeta Francisco Lucio»

El passat dissabte 7 d’agost va morir a la seva casa de Roquetas de Mar el poeta Francisco Lucio. Nascut en aquesta vila d’Almería el 1933, Francisco Lucio va residir a Terrassa des de 1945 fins a la seva jubilació el 1998.

Fill d’una humil família de pescadors, dotat d’una gran intel·ligència i una memòria sorprenent, el que després seria poeta i prestigiós crític literari va ser repartidor de diaris, empleat de Telefónica, auxiliar administratiu, professor, periodista, funcionari i advocat.

Entre 1960 i 1963 va dirigir les «Sessions de Poesia Segle XX», actes mensuals divulgatius de la millor poesia espanyola contemporània que incloïen la poesia catalana i la hispanoamericana.

De 1962 a 1968 va ser redactor del diari Tarrasa Información, al que, a més de les tasques pròpies del càrrec, va publicar setmanalment una «Página Literaria» de gran qualitat que incloïa informació sobre novetats editorials i una secció, titulada «Microantología», en què solia publicar un poema breu.

Com a poeta, Francisco Lucio va publicar entre 1955 i 1959 tres llibres que després va repudiar per considerar-los «quaderns d’aprenentatge». Per a ell, la seva bibliografia poètica comença amb Perdido por el tiempo (1964) y segueix amb La nube y el viento (1966), Concierto provisional (1977), Tiempo sin redención (1984), Tiempo y dolor (1999), De camino (2001) i Tiempo romance (2018).

Com a crític literari, una vegada que va haver dimitit del seu càrrec a Tarrasa Información, Francisco Lucio va publicar la seva tasca en revistes tan prestigioses com Ínsula, Poesia Española, Cuadernos Hispanoamericanos, El Ciervo, Taifa i Quimera, entre d’altres.

Era un bon coneixedor de la poesia espanyola i hispanoamericana, així com de la poesia francesa, especialment la dels segles XIX i XX, de la qual va realitzar nombroses traduccions (totes inèdites), sobretot de la poesia de Baudelaire.

El 1972 va col·laborar en la fundació de la revista Camp de l’Arpa, juntament amb José Batlló (el coordinador i principal impulsor), Carlos Sahagún i Enrique Moreno Castillo, entre d’altres.

Entre 1996 i 2004 va editar, al costat de l’autor d’aquestes línies, la col·lecció «Alandar. Cuadernos de Poesía», de la qual van veure la llum vint números.

El nostre poeta va publicar també un llibre de prosa: Los días del Hogar (2000), en què narra els anys viscuts, entre 1941 i 1945, a la llar infantil d’Auxilio Social (un servei de FET i de les JONS) a les afores de la capital d’Almeria, ja en el terme municipal d’Huércal.

Francisco Lucio deixa al morir una copiosa obra inèdita. Cinc llibres de poesia: El muerto, La espinela cotidiana, Sonetario, Hojas secas (un llibre de llibres) i Umbral de la muerte, així com dos llibres autobiogràfics en prosa: La calle del silencio i Años de una vida. A totes aquestes obres inèdites cal afegir una ingent quantitat de treballs en prosa, que ell anomenava Notas («Notas simples», «Notas errátiles», «Notas mínimas»), que tracten sobre lectures, música, assumptes sociopolítics, personals, etc.

Ha deixat una viuda (María Dolores), una filla (Helena), dos nets (Abril i Arnau), una biblioteca enorme i selecta, i uns quants amics entristits per la seva mort, però esperançats en que no es perdi, en què es pugui publicar la seva valuosa obra inèdita.

Amics entristits, sí, però agraïts per haver tingut la fortuna de conèixer a una persona tan bona, intel·ligent i laboriosa: tan extraordinària.

  Antonio Pérez Roldán

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Etiquetes: ,
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes