“Suïcidi màfic”, 2019, de Joan Josep Barceló i Bauçà. Ressenya d’Àngel Carbonell.

 

 

 

Títol: Suïcidi Màfic

Autor: Joan Josep Barceló i Bauçà

Editorial: El Cep i la Nansa

ISBN 978-84-17756-23-9

82 pàgines

Vilanova i la Geltrú, 2019

Hi ha qui es pensa que la poesia és un art fàcil, que només cal escriure una línia sota una altra i dir alguna cosa suposadament sensible per esdevenir poeta i reservar estada al Parnàs. I la veritat és que la poesia que pugui arribar a merèixer aquest nom és una altra cosa. Per a ser poeta, crec que cal una primigènia benedicció de les muses –allò que se’n diu talent— i, a més, un esforç i rigor intel·lectual permanent, sempre a la recerca d’alguna cosa perdurable. En aquest univers hipertrofiat d’autoanomenats poetes, trobar un poeta de debò, algú que té talent i que s’esforça a polir-lo i a forjar-lo en l’enclusa del rigor, això és una troballa que no té preu.

Aquesta es la sensació i aquest és el goig que s’obté quan es llegeix la ja diversa obra de Joan Josep Barceló (Palma, 1953). Una obra que ja li ha fet un nom no només als Països Catalans sinó també a Itàlia, i aviat potser a d’altres països, perquè Barceló aconsegueix ser poeta en tota llengua que domina, com demostren, de moment, els premis i mencions que rep pels seus poemaris en català, però sobretot en italià. El fet mateix de disposar d’una obra que no se sap ben bé si ve o se’n va del nostre territori, però que té una clara vocació universal i que és celebrada “nord” (o est) enllà, ja és una garantia de la qualitat de l’autor.

Suïcidi Màfic és una obra diferent a les anteriors, però sorgida del mateix batec i de la mateixa veu. Barceló és com Wagner o Verdi, que els veiem evolucionar obra rere obra però que sempre tenen un fil conductor en tot allò que neix de la seva creativitat. A Suïcidi Màfic, el material poètic es torna potser més fosc i més científic, endinsant-se cap a aspectes menys corporis que els seus anteriors Carn Crua, De Sang o Grembo. Perquè si bé l’adjectiu “màfic” el trobarem als diccionaris fent referència als minerals de color fosc i en especial a un compost de magnesi i de ferro, és inqüestionable que l’autor vol fer servir aquest neologisme per imprimir caràcter a tota l’obra, per fer-nos entendre que parlarem d’una nova quotidianitat que ens fa viure en un univers ben diferent al que es podria engendrar amb el llenguatge de Verdaguer o de Maragall. En aquest llibre hi trobarem poesia extreta de nous conceptes o imatges nascudes de juxtaposicions impensables abans de Barceló. Parlar, per exemple, de l’”ataràxia descodificada del genoma humà” pot causar perplexitat, però en paladejar les paraules crea una sensació nova. I així, poema a poema, Barceló expandeix universos que poden anar de la nostra pobra terra a tot d’altres mons que, de ben segur, hi ha d’haver escampats per l’espai.

Per això a Suïcidi Màfic ens trobem en un constant joc de miralls en què totes les imatges i totes les perspectives són canviants i transiten de la realitat a altres dimensions que se’ns escapen. Tampoc no és una obra que es pugui enfocar des d’una perspectiva concreta. De vegades, la veu que s’alça és la del “jo” que s’adreça al “tu”; d’altres vegades, el subjecte ens pot semblar a primer cop d’ull tan impersonal com una freda definició de manual tècnic, però de seguida, entre els tecnicismes, esclata la troballa i la poesia. Fixem-nos, sinó, gairebé a l’atzar, en versos com ara “unitàriament, la discontinuïtat asimètrica de la massa es relativitza dins un ésser perpetu, on la immensitat és massa poc”, i endevinarem just en llegir-la tot el treball i el talent que hi ha a sota. Paradoxes, contrastos, jocs de paraules… Tot i vestir-se d’asèpsia i de tecnicismes, la poesia brolla i s’escampa.

La foscor dels minerals i la fredor científica de tot aquest conjunt polièdric ens porta a un nou diàleg no ja entre tu i jo, o entre aquest univers i els altres, sinó entre la vida i la mort, la vida que es transmuta en altres vides diferents a través de l’acte de la mort. La mort voluntària, el suïcidi, per fosc que sigui, és una forma de deslliurar-se de totes les càrregues i limitacions i, si més no, una forma d’eludir la violència aliena. La inexistència, ens diu el poeta, no deixa de ser “un canvi passiu a la llum, perquè només està permès veure la fosca dins la memòria del temps”.

La lectura de “Suïcidi Màfic” no es pot recomanar per això o per allò altre, sinó perquè és l’oportunitat de recórrer els nous camins pels quals la poesia aconsegueix anar més enllà quan està ben feta. Seria agosarat i presumptuós voler donar una visió d’un poemari tan complex, perquè en aquest joc de miralls, en aquesta interconnexió d’universos, en aquest diàleg entre les vides i les morts, les possibles lectures esdevenen un resultat directe del lloc que ocupa el mateix lector. Allò que es veu des d’un lloc determinat, des d’un estat d’ànim concret, és ben diferent quan es mira des d’un altre lloc. Per això Suïcidi Màfic és un llibre que caldrà llegir moltes i moltes vegades i en temps diversos. Exactament el mateix que passa amb els llibres que, com aquest, acabaran convertits en clàssics per a les noves generacions. Entre altres raons, perquè el seu autor, com els autors que arriben a clàssics, han tingut prou talent i prou valor per anar molt més enllà del que tenien a l’abast.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Etiquetes: ,
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes