Sis poemes de ‘Ningú més i l’ombra’, de Màrius Sampere

 

 

Sents

 

Sents, acabes de venir,

la vida s’ho repensa,

s’alça i camina

envers una altra vida. Totes dues

conformen una sola

felicitat.

 

Només és això. No cal cercar

cap cel, cap déu, cap abisme,

cap explicació. Si et sents,

ets tu.

Si ets tu, ets l’ombra

que t’avança.

 

 

Totes les coses

 

Ho veig, totes les coses són

unes altres coses: L’espai,

el cos nu; la llum, tu que camines

cap a l’ombra segona; el temps és

sempre, sempre, sempre

la primera vegada.

 

Doncs d’acord, m’encanta morir,

ho faig cada dia

una mica més, sé que tot dolor

acaba en orgasme,

i que el dimoni és l’àngel

i un àngel, cadascú.

 

 

Si no ens haguéssim estimat

 

Si no ens haguéssim estimat fa molt de temps,

qui ens distingiria de les ombres?

Ara, que és el sempre fet a miques,

imaginem que vivim per primera vegada.

 

I no és cert: és estremir-nos

davant l’espill insomne

que ens convida a llegir

els noms mig esborrats

de la pols acumulada.

 

Tots aquests noms, cabells sense crani,

besos arnats, el crim suspès per ordre

de l’instant ajornat, el borrissol letàrgic,

les estàtues de plom, que sangloten:

espereu, no marxeu, ara venim!

 

 

Si dividim l’amor

 

Si dividim l’amor

per l’espai que ens separa,

 

si el dividim encara més

per la llum que s’ha fos,

 

si abans de dividir-lo

l’amor ja era la meitat del mar,

 

si aquesta gota esfèrica

no n’és cap resultat sinó la vida,

 

si tota la vida

és el nombre infinit i l’ombra que fa.

 

 

Implosió

 

Voldria assolir la summitat

mental, increar-me,

ultrapassar la ratlla

de l’error successiu, considerar-me

el més afortunat bacteri ros,

literalment abjecte, plàcid

entre la sang i el greix.

 

Aquesta voluntat té, però,

l’inconvenient de desencadenar

la implosió d’un hom: tornar al seu cor

invariablement enamorat, no ésser

estel generador de llum vivent, oh no,

no pas res d’això: arraulit i fosc,

morir de si mateix, inaugurar

l’eternitat inseparable, l’ombra.

 

 

Absència/Hipnosi

 

D’aquell món extingit

només l’ombra perdura.

 

Enllà, abans del temps, enlloc,

en el polsim astral,

jo no hi era.

 

Tampoc, entre els pastors que custodiaven

el qui seria el Crist,

jo no hi era pas. Tampoc, tampoc

a la plaça pública, mentre esquarteraven

Damiens, no, jo no hi era.

 

I tampoc, tampoc, tampoc, ahir mateix,

de matinada, amb la gent feliç

que saludava el sol ixent,

jo no hi era, jo hi faltava, jo dormia:

d’aquell món extingit

només l’ombra perdura.

 

 

Enllaç a la seva pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana:

https://www.escriptors.cat/autors/samperem/pagina.php?id_sec=1027

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats

  • Sense activitats
AEC v1.0.4

Etiquetes