Quatre poemes de “Cova”, 2019, d’Anna Fernàndez

Crida

Cap de les crostes

d’aquesta nafra

calmarà l’erosió

que dus al ventre.

Aquest dolor

que ve de dins

apila escates.

No et moguis més:

desenterra,

purga la gruta,

excava’t.

Cadell

La meva veu tel·lúrica

t’ha capat les cordes vocals.

T’he escoltat

callar el meu crit

i no he tingut terra

per gratar.

El teu gest sordmut

m’ha tallat les ungles.

Canvi climàtic

No va funcionar per una raó molt simple:

tu vivies contemplant

com es fonia la neu

per poder collir les roses,

i jo m’ofegava esperant

que nasqués la vida

dins d’un jardí botànic.

Compassió

Tota la calma i l’assossec

que ens manquen

jauen fent l’amor

sota terra.

Ens cal buscar

sense treva

el nostre Little John.

Només ell sabrà mostrar-nos

on hem de començar

a cavar.

L’Anna Fernàndez (Sabadell, 1986) és llicenciada en Història de l’Art i Màster en Formació del Professorat de Secundària Obligatòria i Batxillerat. Ha treballat durant molts anys com a llibretera i actualment es dedica a la docència. Col·labora amb la Casa Baumann, en iniciatives d’organització, comunicació i gestió cultural. Escriu regularment al digital cultural Surtdecasa.cat, en què té un blog propi. Cova és el seu primer poemari.