Poesia

Joan Vergés: quatre cançons

 

PETITA I BLANCA

 

Petita i blanca

enyora el mar

la teva casa.

Enyora l’aire

d’una cançó

d’una besada.

 

La teva pell

és del color

sense mirall

de terres clares.

Els camps llaurats

vetllen de nit

el teu alè

la teva calma.

 

Moren els mars.

Petita i blanca,

es va morint

la teva casa.

Creixen els camps

i les campanes,

tot el que és guany,

tot el que emparen

les teves mans,

tot el que estimes

rossa i descalça.

 

 

DEUEN SER GRISOS ELS TEUS ULLS

 

Deuen ser grisos els teus ulls

rere la pluja.

Deus tenir fred d’un vell enyor

que se’t despulla.

 

Torno a estimar-te i he plorat

rere la pluja.

Que el llamp trencava entre tu i jo

totes les llunes.

 

Potser la pluja ens tornarà

la flor perduda,

quan se m’esqueixi la cançó

de massa pura.

 

 

AMIGA CALLADA

 

Voldria anar amb tu de camí,

amiga callada.

Voldria que fos com ahir

la llum de la tarda.

Voldria saber si és veritat

que els somnis s’acaben.

Voldria saber si es fan vells

dreceres i marges.

 

Voldria anar amb tu de camí,

una altra vegada.

Potser tens el blau d’aquell cel

que a mi se m’apaga.

Potser tu veus sempre el perfil

d’aquelles muntanyes.

Voldria saber si és etern

el temps que ara passa.

 

Potser no ens hem fet grans,

sinó petits.

Potser tu veus on són

els meus amics.

Potser moren els anys

contra el teu pit

Potser tu veus el fons

del meu oblit.

 

Voldria anar amb tu de camí,

amiga callada.

Voldria saber si estic trist,

només d’esperança.

Potser només ploro d’enyor,

de no somiar-te.

Potser només moro d’amor,

amiga callada.

 

 

EM DIUS QUE EL NOSTRE AMOR

 

Em dius que el nostre amor

va ser com un infant,

que dónes al teu cor

als dies que vindran.

Perdut i sense nord,

mirall de coses belles,

em dius que el nostre amor

s’acaba a les estrelles.

 

Em dius que el nostre amor

només era el primer,

que un altre braç més fort

t’abraçarà més bé.

A punt de ser record,

claror de flor collida,

em dius que el nostre amor

no sap trobar la vida.

 

Em dius que plori,

si vull plorar,

em dius que mori

fins a demà,

no pots comprendre

com el dolor

dura per sempre

si es fa cançó.

 

Em dius que el nostre amor

era un ocell ferit

tremola en el teu cor,

somnia en el meu pit.

Amiga de la mort,

camí de vela blanca,

la llum del nostre amor

és una flor que es tanca.

 

(Poesia completa, 2012)

 

 

Joan Vergés (Barcelona, 1928-2014).Vergés 2

Va publicar els llibres de poesia Soledat de paisatges (1961), El gos (1965), La vida nova (1970), Antologia poètica (2006), Com un bosc silenciós (2007) i Poesia completa (2012).

 

 

Arxiu
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes