«Meandres» de Joan Carles González Pujalte

 

I.

 

Amagatalls

del riu lentíssim.

Pas mut de les pedres

massisses. Allaus

d’ombrívols objectes.

Llisa pell del caolí

i la molsa. L’alba

envinagrada

als meandres.

 

II.

 

Pedres que passen

o s’aturen

als ulls de l’aigua

i amb veu albina

mormolen una fi

engolides

per l’escuma prima

del paisatge.

 

III.

 

Follia d’arenes i branques.

Amb botes d’aigua

trepitjar la pitança

d’audaços gavians blancs.

Llau de mar que volta

la desfeta, així com jo soc

latent al sorral.

 

IV.

 

Escuma, llau

que romp la pedra

pacientment

amb percussió continua

i el glaç dels anys

que mossega sense sangs.

Canyes, barques que foren,

arribaran a la mar

en trista fugida.

No així com jo

que restaré una eternitat

enfonsat al sorral

llepant-me les ferides.

 

V.

 

Llavassada lenta

que setina pedres

i converteix en còdols

rodons i perfectes

la feréstega massa mineral

(lluny els àlbers,

un altre riu poderós,

muntanyes apilades).

M’he tallat amb un matràs

de vidre fraccionat en mil mons.

Celades a l’interior

de la transparència

on sóc un cop i un altre.

Avall la mar

on ja no hi ha tornada.

 

VI.

 

La nit

en punxa.

La nit particular

amb aires de pruna

que esborrin

tota ditada.

 

VII.

 

Quinze ocells enfilats

—potser mes— a la barana

que separa del meandre

el caminoi com enganxats

per uns fils no visibles.

Un barret impecable

ha deixat l’aigua al sorral,

una pell d’aire, una porta

amb el seu baldó noble

encara per tancar.

 

VIII.

 

M’he alçat i he circulat

per l’estança a la deriva

i m’he aturat en el record,

el feixuc instant

com aquell capell que he vist

que l’aigua mansa havia deixat

impecable al sorral

o els quinze ocells del malefici

que definitivament

mai no han tornat a volar.

 

IX.

 

Encara no hem passat

per sempre ni mosseguem

un bocí de mar sinó

que com els dies lentíssims

els ulls encara se’ns aturen

en aquesta petita pàtria

dels meandres.

 

X.

 

Terra envellida.

Avenços de la mar.

Horitzons vinguts

per al repte de la sal.

Entorn de la paraula.

La llengua fou escapçada

pel crit silenciós

dormit a l’àmbit del sauló.

 

XI.

 

Orogènesis de la buidor,

topografia callada.

No em fa mal

la taca ni la pols

esdevinguda fang.

Només sento una fragilitat

del dia com un petit gel

que se m’entolla a l’anima.

 

XII.

 

Que vell el buc

que mor lentíssim

al fang. O el somio?

Que lenta estàtua,

el colós al ventre

argilenc del meandre.

 

XIII.

 

Escombro escumes

contra el vent. Immòbil

carn afaitada dels naips.

Passen branquillons

i passen veus sobre el llautó

i la ferralla.

 

XIV.

 

Retirar d’un cop l’aire

dels pulmons. No respirar.

Deixar sobre el llom llis

de les hores un fang quasi

transparent. Adormir-se

amb el record ja llunya

dels cònics arbres potser somiats.

 

XV.

 

Els arbres

de verticalitat blanca

deixant la lluna

en ombra.

No sentir

el periòdic batec

d’altri a prop

o sota el pes

del cor mecànic,

del dolor

de cada punxa,

de cada intima renuncia

que ens condemna

als sorrals de l’oblit.

 

XVI.

 

L’aigüerola de la sang

o el gel a la salivera

quan la memòria

tret tot ferro i tota fusta

escup un punt de lírica

sobre els còdols tan perfectes

que brillen rere la tempesta.

 

XVII.

 

Lluny, la mar encrestada.

Un tren perforant l’aire

amb crit salvatge rere els turons

i dins de la tempesta malcarada.

 

XVIII.

 

Aquesta coïssor de la pell

quan de sobte en paratges inhospitalaris

l’alosa persegueix l’insecte fosc

o l’alçament d’un fum raquític

que fa més aspra la vida,

aquesta vida sense el rompent d’un alba

tan fràgil, moguda per un aire

que no ens deixa respirar,

per moviments reflexos, batecs,

estructures cel·lulars que si s’alteren

arrodoneixen punyeterament el cicle de la vida

i de la mort. I de sobte, en aquests paratges

d’abocadors i canyes mortes no trobar amagatall

on no calar-se amb la gebrada, on poder aferrar-se

al poema, a la condició humana, al fet anatòmic

de tenir braços, cames i llavis, a l’anell molest

debades i absurd de la ben composada paraula.

 

XIX.

 

Per sempre

hem passat

cap a la mar

sense aturar-nos

ni fer una pàtria

als meandres,

una pàtria

que estimar

per la resta

dels dies,

com colons

en terra estranya.

 

XX.

 

Per a tota porta seria necessari

trobar la clau perduda, llepar

el rovell antic com vam llepar

les paraules passades. Per a tota porta

seria necessari trobar el pany

per on cap ull pugui albirar d’amagatotis

la nuesa del desastre.

 

XXI.

 

País del gas, petxines

que submises van a les escumes.

Avui m’he vist la pell estesa

com un plànol amb vores blaves

sobre la mar de la vida cansada.

 

XXII.

 

Un cor madur afua

l’aire que passa dolorós

per les portes mal tancades,

els sons o grua pells,

mots errats i els colga

de la tendra membrana

del capvespre. Ulls de pluja,

atzucac on la vida rebusca

un objecte molts cops trobat.

 

XXIII.

 

Metalls que passen i esgarrapen

les voravies del marge. Gebrada destrossada

en mil cristalls. No hi ha camí i ho saps.

Llaunes, còdols. Degoteig de ravals.

 

 

 

joancarlesgpJoan Carles González Pujalte (1963). Resideix entre Mataró, la seva ciutat natal, i Terrassa. Llibres de poesia publicats: Nicotina als llavis (1998), Aire i matèries / Meandres (1999), Nu baixant l’escala  (2000), L’angle humà (2000),  L’hora de Balthus (2000), Manyà de tenebres (2002), Les conspiracions (2002), Tants barrets (2003), Diàstole (2004), La Matança de Quios (2005), No alimenteu els coloms (2005), La distribució de la sal (2006), Repèl (2007), Silurs (2009), Els carnavals òrfics (2010), Gel (2011), Desdibuix (2013).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.

Etiquetes: ,
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes