Llingua asturiana

Un poema de Xaime Martínez traduït al català i al castellà

 

EL VENÁU

Esconsoñé otra vuelta
a eso de les tres. Ehí seguía. Yo sentílu
sin falta d’averame a la ventana, anque lo fixi.
Columbrélu daqué más a la izquierda, una solombra
so les solombres de los edificios
del iverniegu barriu de finances.

El llume de la lluna
posaba sobre los enormes cuernos del venáu,
que miraba mui firme, magar que sin agrín,
la ventana del cuartu de la National College
tres la que taba yo.

Inda paez perfácil maxinalu
viniendo hasta mio casa dende Phoenix Park,
saliendo como un héroe muertu
del parque escuru
peles verdes cancielles,
pasando énte la fábrica de Guinness,
percorriendo la vera
del Liffey: les Four Courts, Half Penny Bridge, O’Connel Street;
dexando, a lo cabero, atrás el vieyu barcu
que remembra la fame y la fuxida pa doblar
la esquina y aparar embaxo la mio casa
maxestosu y indiferente como
les llingües escaecíes.

Inda paez perfácil, inclusive
güei que yá nun alcuentro le sos büelgues
na cai que vien del ríu y que nun vivo yá
nesi país escuru, tremecíu.

Corriendo les cortines, apartéme,
fui al bañu, miré’l móvil
y metíme na cama. Cuando ya taba a puntu de cayer
nes agües siempres nueves de los suaños,
sentí una berrida antigua
qu’apagó nun entrín toles faroles
qu’alluman les solombres de Dublín.

Embaxo de les sábanes, desnuda, tu remusgasti dalgo
y quixisti entamar a abrir los güeyos.
Yo tornéme hacia ti
y en tragando los fumos de la llercia
más pura, dixi:
«Dormi. Too cai bien. Dormi. Mañana».

 

 

EL CÉRVOL

Em vaig desvetllar una altra vegada
prop de les tres. Seguia aquí. Em vaig apropar a la finestra
encara que no calia, havia intuït la seva presència.
El vaig entreveure una mica més a l’esquerra, una ombra
sota les ombres dels edificis
de l’hivernal barri de finances.

La llum de la lluna
descansava sobre les banyes enormes del cérvol,
que mirava fixament, bé que sense acritud,
la finestra de la cambra del National College
rere la qual em trobava.

Encara sembla molt fàcil imaginar-se’l
venint fins a casa meva des de Phoenix Park,
sortint com un heroi mort
del parc fosc
per la porta de reixa verda,
passant davant la fàbrica de la Guinness,
recorrent la riba
del Liffey: les Four Courts, Half Penny Bridge, O’Connel Street;
deixant enrere, finalment, el vell vaixell
que commemora la fam i la fugida per doblar
la cantonada i aturar-se sota casa meva
majestuós i indiferent com
les llengües oblidades.

Encara sembla molt fàcil, fins i tot
avui que ja no trobo les seves empremtes
al camí que ve del riu i que ja no visc
en aquell país fosc, estremit.

Vaig córrer les cortines, em vaig apartar,
vaig anar a la comuna, vaig mirar el mòbil
i em vaig ficar al llit. Quan ja estava a punt de caure
en les aigües sempre noves dels somnis,
vaig escoltar un bram primigeni
que va apagar en un instant tots els fanals
que il·luminen les ombres de Dublín.

Sota els llençols, nua, vas remugar alguna cosa
i semblava que volguessis entreobrir els ulls.
Em vaig girar cap a tu
i, després d’empassar-me els fums del pànic
més pur, vaig dir:
«Dorm. Tot està bé. Dorm. Demà».

 

 

EL VENADO

Me desvelé de nuevo
a eso de las tres. Ahí seguía. Me acerqué a la ventana
aunque no era necesario, había intuido su presencia.
Lo vislumbré algo más a la izquierda, una sombra
bajo las sombras de los edificios
del invernal barrio de finanzas.

La luz de la luna
descansaba sobre los enormes cuernos del venado,
que miraba fijamente, aunque sin acritud,
la ventana del cuarto de la National College
tras la que me encontraba.

Parece aún muy fácil imaginarlo
viniendo hasta mi casa desde Phoenix Park,
saliendo como un héroe muerto
del parque oscuro
por las cancelas verdes,
pasando ante la fábrica de Guinness,
recorriendo la vera
del Liffey: las Four Courts, Half Penny Bridge, O’Connel Street;
dejando, finalmente, atrás el viejo barco
que rememora la hambre y la huida para doblar
la esquina y detenerse bajo mi casa
majestuoso e indiferente como
las lenguas olvidadas.

Parece aún muy fácil, incluso
hoy que ya no encuentro sus huellas
en el camino que viene del río y que ya no vivo
en ese país oscuro, estremecido.

Corriendo las cortinas, me aparté,
fui al baño, miré el móvil
y me metí en la cama. Cuando ya estaba a punto de caer
en las aguas siempre nuevas de los sueños,
escuché un berrido primigenio
que apagó en un instante todas las faroles
que alumbran las sombras de Dublín.

Bajo las sábanas, desnuda, mascullaste algo
y parecía que quisieras entreabrir los ojos.
Me volví hacia ti
y tras tragar los humos del pánico
más puro, dije:
«Duerme. Todo está bien. Duerme. Mañana».

 

Traduccions de Jordi F. Fernández Figueras

 

Xaime Martínez neix l’any 1993  a Oviedo. Va cursar estudis de Llengua i Literatura Española a la Universitat d’Oviedo. Escriu tant en castellà com en asturià. Ha enregistrat dos discos amb el grup musical La Bande: La llamada del hombre ciervo (2015) i Un cadáver exquisito (2016). Ha publicat els llibres de poemes El tango de Penélope (2012) i Fuego cruzado (2014), i en col·laboració amb Diego Álvarez Miguel el llibre de relats Los tres mil cuentos de Marcelino Tongo (2012). Va donar a conèixer la seva obra poètica en asturià a l’antologia La prueba del once (2015) i acaba de publicar Hibernia (2017).

Arxiu
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes