«Cova», d’Anna Fernández. Ressenya d’Àngel Carbonell

FERNÁNDEZ (Anna), Cova

[Il·lustracions de Judith con H]

Fonoll, 2019.

(Col·lecció Joan Duch)

En el món lletraferit de Terrassa, l’Anna Fernández és una persona prou coneguda. Quan els espais reservats als llibres van desapareixent a tot arreu substituïts per clics de comanda en un teclat, “La Temerària” brilla com un far illenc enmig de l’oceà. I les persones que hi treballen o hi han treballat esdevenen, d’una manera o altra, part de la pròpia família, de la pròpia tribu, de l’espai compartit.

Per això hem de saludar l’aparició del poemari “Cova” com una mena de naixement a casa. Que algú conegut i de qui ja n’hem constatat el gust literari i les maneres publiqui un llibre és un motiu de joia, però si el poemari, a més, resulta complet i colpidor, ben treballat i, sobretot, carregat de contingut, llavors la joia es descontrola i aboca a una mena de beatitud literària.

Aquest és el cas de “Cova”, un poemari intens i treballat. Tan treballat que, si no coneguéssim de res l’autora i el seu nom ens resultés tot just una dada més a les solapes, també hauríem de celebrar, amb el mateix entusiasme, la seva aparició. I això que no és un llibre fàcil: el seu títol mateix ja ens parla d’un espai per explorar, que aprofundeix en la roca viva, un lloc on les coses es tornen primitives i essencials i en què les ombres ballen com gegants a les parets quan es mou la torxa.

El primer encert és la càrrega poètica, dura i afilada. No hi ha res sobrer. L’autora ha anat gratant la cova i només hi queda roca. Però, alhora, aquest espai dur també és el refugi per a sentir els batecs del propi cor i, en aquest cas, molt especialment, per a parlar “amb tu” i per parlar “nosaltres”. Molts dels poemes s’adrecen a una sempre present segona persona: “no et moguis…”, “t’he escoltat…”, “si m’acarones…”. I aquest diàleg construeix el camí cap a un “nosaltres” ple de desig, de frustració i fins i tot de retrets.

Tota aquesta diversitat de destinataris no trenquen la veu interior que fa fluir el relat poètic i que dona unitat al conjunt. Una unitat reforçada, a més, per l’omnipresent lletra “c” del títol de cadascun dels poemes i fins i tot de les tres parts –clivella, còncava i convexa—en què s’estructura l’obra. A cada poema hi trobem un ús gairebé espartà del llenguatge, dur i sec, però alhora ric i ben dominat per l’autora. Hi veiem també –i caldrà veure com evoluciona en obres posteriors— una certa preocupació per la forma mètrica de tant en tant i també una voluntat de crear sonoritats i ritmes ben travats. Tot ens augura que aquest primer i reeixit poemari no serà pas l’únic de l’autora i que ben aviat en vindran d’altres, tant o més polits i cisellats que “Cova”, i que de l’Anna Fernández en continuarem parlant i, el que encara és millor, en sentirem a parlar força i bé.

Àngel Carbonell