Monthly Archives: Desembre 2019

Cinc poemes de “Naufragis”, 2019, de Carles Duarte.

 

 

VII

 

La mort respira cendres

mentre l’alba creix.

 

Ens arriben els somnis,

com la Lluna,

del passat,

ciutats que bateguen,

com un arbre adormit,

sota els nostres peus.

 

Resseguim des d’Orient

el trajecte de la llum

entre els braços del mar.

 

Diem els noms d’Europa

perquè es trenqui

aquest silenci opac

on ressonen les veus

del nostre exili.

 

 

VIII

 

El foc sagrat,

el temple on apreníem a interpretar l’origen.

 

Perduts entre les pàgines del llibre de la Història,

ens pressentim entre els murs enderrocats,

a les cambres fa temps deshabitades

on cerquem la mirada de l’infant que fórem.

 

Explorem l’aire amb els dits

amb l’esperança de descobrir-hi el rastre

dels absents,

vestigis del dolor i de la tendresa.

 

Caminem entre les nostres tombes,

invoquem l’heroi vençut

que sagna amb el crepuscle.

 

Sucumbim a l’oblit.

 

 

IX

 

 

El silenci ens convoca,

ens interpel·la.

 

Potser només el crit,

el cim que mai no hem assolit,

el cos precipitant-se,

com la roca.

 

Llavors de llàgrimes fecunden

els camps eixorcs.

 

Invoquem horitzons,

territoris incerts,

boscos de núvols

que ens protegeixin

d’aquest Sol inclement

que crema les paraules,

recers des d’on guaitar l’abisme,

des d’on lliurar-nos a l’estrip de l’alba,

esquivant l’erm esfereït

d’aquesta solitud

que ens és presó i refugi.

 

 

X

 

Vola el falciot veloç contra la mort,

presagi de la teva.

 

S’esmunyen

sigil·loses

entre els passos,

les dunes.

 

Delerosos de ser,

desemparats,

ens hi enfonsem,

ens hi lliurem,

vençuts per la fatiga

i per la son que ens bressa les pupil·les

mentre les cames,

coltells ferits,

com queixals que es claven al desert,

s’hi obren pas.

 

 

XII

 

La boira densa

oculta les petjades del passat,

segresta incandescències d’horitzó

i ens duu fins al teatre

de les ombres.

 

No, no són espectres

d’un temps abandonat:

és l’escuma del temps

al nostre gest,

la memòria vençuda

que ens pregunta

cada un dels noms,

perduts als corredors del cementiri,

l’empremta en els qui érem

dels rostres dels absents,

les seves gestes,

la seva veritat.

 

S’aturen les muntanyes.

 

 

Pàgina de Carles Duarte a la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana:

https://www.escriptors.cat/autors/duartec

 

 

 

 

 

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes