«L’ombra de les paraules. Una aproximació a “Terceto”, d’Antonio Pérez Roldán». Ressenya crítica d’Ernesto Frattarola

PÉREZ ROLDÁN (Antonio), Terceto

Corona del Sur, Málaga, 2017

«Pacto o muerte, no existe otra elección», llegim en el primer poema del llibre. I, d’alguna manera, es podria dir que aquestes set paraules resumeixen clarament l’ànsia de Terceto, l’últim poemari d’Antonio Pérez Roldán. Cada poema, cada vers, és un intent d’arribar a un estat d’equilibri que transcendeixi la mort. I la via triada, gairebé fatal, per fer-ho, és la paraula.

El títol del llibre no és casual, ja que, en realitat, Terceto són tres llibres: «Sombra y fulgor», «Bajo una sola estrella» i «Rol de la palabra». I encara que és cert que cada un d’ells podria funcionar per separat, és precisament la insistència reiterada en la paraula com a fil conductor d’una vida, és l’ús i —de vegades— abús del terme, el que ens porta a haver de considerar-lo com un tot.

«Sombra y fulgor» és la història de la construcció d’una vida a partir de la vida. L’autor, «uno cualquiera, mira dentro de sí / y no halla más que vértigo y abismo». Els poemes recorren la infància i l’adolescència, el descobriment de l’amor i l’amistat, la partida, les inquietuds polítiques i socials, la imminència de la vellesa. Les dualitats omplen els poemes d’aquesta part: amor i amistat, emigració i retorn, amor i ruptura, néixer i desnéixer. I el poeta, gairebé sempre a partir d’un treball d’introspecció i observació, busca el suport i la companyia de l’escriptura, que és per a ell «vida de signos, vida de palabras, / mas verdadera vida […]».

En els vint-i-set poemes que componen «Bajo una sola estrella», Pérez Roldán va desgranant emocions, sentiments, desitjos, estats d’ànim pels quals transita qualsevol ésser humà: la fugacitat del temps, la desolació davant la contemplació del que s’ha viscut, l’espera en l’amor, la culpa, i especialment, la memòria. L’element comú a pràcticament tots els poemes és un estel, que l’autor contempla, i que al seu torn observa, o fins i tot examina, a l’autor. Una estrella amb què s’identifica plenament, ja que «Yo sé lo que es latir / después de haber vivido».

El llibre final d’aquest Terceto, «Rol de la palabra», és precisament una exaltació de la paraula poètica. És en aquesta tercera part on podem apreciar, de manera molt més freqüent que en la resta, un tractament del llenguatge que sembla perseguir que les paraules arribin a tenir vida pròpia, que juguin entre elles com si fossin al marge de qui les escriu: «hogares con hogueras, se rebela y revela, anuncia y denuncia, la palabra encendida / la palabra ascendida», en són només alguns exemples. L’expressió «la palabra poética» gairebé cansa de tant com es repeteix en aquests textos, i de vegades raneja el lloc comú. En tot cas, la paraula, que fins ara ha tingut un paper d’acompanyant, pren aquí el protagonisme absolut i gairebé únic. L’home, el poeta, es converteix en una el·lipsi: només apareix al final, i només ho fa per invocar la presència de la paraula «para que me pronuncie, me declare / nombre el mundo y me nombre».

Potser el pacte que buscava el poeta en els seus primers versos, l’equilibri que faci desaparèixer a la mort, acabi consistint en això: a empetitir el poeta i engrandir el poema, fins que el poeta sigui només (i no és poc) l’ombra de les paraules.

Ernesto Frattarola Alcaraz
Febrer de 2018, publicat a Malarrassa, març de 2018

Antonio Pérez Roldán (Nueva Carteya, 1945). Resideix a Terrassa. Ha publicat els poemaris El tiempo y la mirada (1992), Serena, lenta enemiga (1992), Hora inmóvil (1994), De silencio a silencio (1996), Fuga (2002), La piedra en el camino (2004), Serena, lenta enemiga [segona edició, ampliada] (2012), Mientras pueda decir (2014) i Terceto (2017).

Ernesto Frattarola Alcaraz (Barcelona, 1965). Resideix a Terrassa des del 2000. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Ha publicat els poemaris Herido mármol (2014) i Uno (2015); també li han publicat poemes en les revistes Estación Poesía, Excodra, Psicopompo, Cuadernos de humo i El ático de los gatos, així com al llibre d’artista És quan dorms que hi veig clar, de Sandra March.