Monthly Archives: Febrer 2017

Tres poemes del llibre «Circumstàncies», de Pere Quart

 

 

JA NO SERÀ UNA ILLA

1962

 

Deixeu amics, que un fatigat escèptic
posi esperança i fe en alguna cosa.

La llibertat tot just ha descobert Amèrica,
hi ha plantat finalment l’aspra bandera.
¿En nom potser d’una Catòlica
Majestat (ha! ha!) o d’un trust omnipotent
i fètid de protectors (mal llamp!)?
No, res d’això. La llibertat de Cuba
nià dolçament entre la canya
i els bananers, com un ocell autòcton;
covà en secret —així coven les plagues—,
després creixia i es multiplicava
i al capdavall es desfermà, devastadora
del mal amb noms de bé,
bàrbara (potser de barba), hirsuta,
esgarrifosament injusta amb la injustícia.

La gent consolidada, les famílies
de pa, coca i la resta,
les senyores sensibles i almoineres,
els cristians reencarnats,
sempre el mateixos, del segle quart ençà,
certs subproductes universitaris,
tota la fauna bípeda del dòlar,
posen el crit al cel, al llur, reneguen
—entre coixins i eructes
o en els descansos d’una partideta
de golf de molts forats— i diuen:
Esclafeu la xusma!
Xucleu la taca d’oli
amb bombes hac
(que prou bilions ens costen!).
Intolerable! Inconcebible!
Perilla el nucli de la civilit…

Però la llibertat de Cuba
ja era una estrella amb flames pròpies,
tota roent, que rodarà i que roda
i llança les guspires, filles seves,
que abrandaran Amèrica
en un castell de focs sense artifici,
número fort del gran programa
d’horrendes festes populars
amb tanta sang fecunda
la sang dels enemics també és fecunda
i ells també, per la sang,
esdevenen a contracor gloriosos!

Un dia, Cuba ja no serà una illa.
¡Hermanos, así sea!

 

 

BONDADÓS SUÏCIDI DE CIRCUMSTÀNCIES

Aquest plàcid monòleg gravat en disc
en les tres llengües universals, amorosirà l’agonia
dels pares legítims, naturals i putatius de la Bomba.

 

Deixa’m tranquil, no m’amoïnis.

El  món d’avui no em plau,
tampoc  jo no m’agrado;
no quedo bé.
I em trobo extemporani (intempestiu),
incompatible, estèril,
supernumerari.

Ningú no em necessita.
Tu tampoc.

Davant tanta barreja,
tanta discordança,
tantes impaciències,
pífies particulars i universals,
i terboleses,  i elacions,
vanitats, i tantes ínfules
i tanta trampa
—compreses, ben entès, les meves—,
dimiteixo el meu càrrec de proïsme
irrevocablement.

Si et plau, de tant en tant,
tres cops al dia,
porta’m un vas d’aigua.
Aigua fresca, lleugera, de font
—però no pas, pels déus,ç
de Canaletes.

Dormiré, dormiré.
Espero encara somnis bonics, exhilarants.
Temo els malsons, és cert;
sense control,
van massa lluny i massa endins
en la malevolència masoquista.
Però cal arriscar-se.

D’altra banda combatré l’insomni
amb pensaments feixucs,
evocant temps dolents,
cridant a la memòria
fracassos, grans papers ridículs,
vergonyes doloroses,
pecats (vull dir transgressions)
inútils, perpetrats en fred,
i fins porcades deslleials, bé que no gaires.

Cansat de tant de pes m’abaltiré.
I després, un moment, a penes lúcid,
em podré sentir lleu com una volva.

Sempre en la penombra.
Els ulls dolçament closos.
Oblidaré qui sóc, qui era, on sóc.
Les mans ben lluny del cos
per ignorar-me’l.

A poc a poc sabré aprendre a morir-me
com un sol de posta d’estiu,
serena però ben senzilla,
en horitzó marí.

M’aprimaré.
Les hores xuclaran
tota humitat, de pressa.
S’imposarà la calavera duradora.

No em queixaré, t’ho juro.
(Si em telefonen, si em visiten,
diràs: «És fora.
No sé quan tornarà».)

I no, no tornaré.
Se m’enduran. Inevitable.
Pesaré poc, si rebaixeu la tara.

Ningú no plorarà.
No ploraràs.
Una fi tan sàvia,
tan neta, dòcil, bondadosa,
covada i experimentada,
més aviat és admirable.

Serà —passeu-me la immodèstia—,
serà un èxit.
Tinc amanits els noms postrems:
«Bravo! Bis! Bis!»
Com un eco vostre.

Sí, és una mort que jo mateix
desitjo repetir;
per això fins i tot suportaria
—prèvia, forçós antecedent—,
una altra vida tan bèstia com la meva.
Sí, bèstia, ho certifico, bèstia.
(Cal descomptar només
les temporades que estava enamorat,
malalt, i foll, combatent d’amor,
nauta feliç, nàufrag secret de breus amors,
—diria potser un poeta.)

 

 

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA

Al sempre admirat Salvador Espriu,
si cal, amb disculpes.

 

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: «Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer»,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per a restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva —i nostra—
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

 

 

Joan Oliver i Sallarès (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986), que va emprar com a poeta el pseudònim Pere Quart, va ser un poeta, dramaturg, narrador, traductor, director literari i periodista català, considerat un dels poetes i dramaturgs més destacats de la literatura catalana del segle XX. Obra poètica publicada: Decapitacions (1934), Bestiari (1937), Terra de naufragis (1956), Vacances pagades (1960), Dotze aiguaforts de Granyer (1962), Circumstàncies (1968)…

Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes