Monthly Archives: Juliol 2015

«La poesia per a adults de Miquel Desclot», un article escrit per Òscar Rocabert

 

D’entrada, cal fer una objecció al tema d’aquest article, i és el fet que el mateix Desclot no vol fer distinció entre la seva poesia anomenada convencional (un terme ben antipàtic) i la seva poesia per a infants. Cal que pensem que Miquel Desclot té, en certa mesura, una concepció molt integradora de poesia, art i música, i que sovint manifesta que l’objecte de les seves obsessions literàries és, per sobre de tot, la paraula. És a dir, que la paraula feta música, això és, la poesia, és l’únic que importa en darrer terme.

Ens proposem de parlar d’aquests llibres: Ira és trista passió, Viatge perillós…, Cançons de la lluna al barret, Juvenília, Auques i espantalls, El llevant bufa a ponent, Com si de sempre, Fantasies, variacions i fuga.

Ira és trista passió fou publicat a Barcelona el 1971 per la Parròquia de Sant Medir, ja que el llibre havia guanyat el Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits d’aquell any. Cal convenir, juntament amb Desclot mateix, que aquest llibre és un recull de provatures, de camins encetats, molts dels quals acaben en aquest llibre o en Viatge perillós… sense cap mena de continuïtat. Són poemes que busquen una novetat respecte la poesia social dels anys seixanta, tot i que en conserven, en alguns moments, l’actitud de combat, sobretot nacional, que no està renyida amb la poesia, tal com demostra una bona part de l’obra de Joan Brossa.

Cal dir que, amb la publicació d’aquest llibre, Desclot s’estrena com a figura de l’anomenada nova poesia catalana. Entra en la nòmina de poetes dels setanta. Una generació formada, segons l’estudi La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont, per Ramon Pinyol, Maria Mercè Marçal, Xavier Bru de Sala i Miquel de Palol. Un grup de poetes nascuts durant els anys cinquanta, de formació universitària, que van passar la seva adolescència en plena revifalla cultural i identitària de la cultura catalana. Alguns fets importants de l’època van ser la popularització de Serra d’Or, una fortíssima activitat d’edició de discos per part d’Edigsa (entre d’altres editores), la fundació d’Edicions 62 (que van començar a editar cultura catalana en massa, a nivell de gran divulgació, en edicions de preu popular), i el maig del 68 a París (amb tot el moviment contracultural europeu i nord-americà). Tot aquest ambient produeix en la joventut de Barcelona un anhel de llibertat en molts àmbits: nacional, familiar, sexual, de consciència, i, en el cas dels poetes, anhel de llibertat lectora. En aquest sentit, aquests poetes es rebel·len contra una visió «utilitària» de la poesia. D’una utilitat estrictament política i de justícia social. De fet, aquests joves creuen que concebre la poesia en aquests termes pot portar molt sovint a uns resultats de gran càrrega emotiva i política, però de molt poca qualitat i rigor literaris. Aquest punt és cabdal: el canvi que operen és de concepció i de factura: la poesia ja té valor per ella mateixa i, al mateix temps, reclama un bon ofici i una factura acurada a qui l’escriu. És per això que aquests joves es declaren, de bon principi, lectors i admiradors de la poesia de J. V. Foix, i d’allò que Joan Brossa n’hereta com a deixeble directe. Conceptes com la investigació en poesia, el fet de la doble vida psicològica de la persona (conscient-inconscient) i la valoració de la tradició en tots els àmbits possibles, tant catalana com forana, són definitius per a l’escriptura d’aquests joves poetes dels setanta.

Els poemes d’Ira és trista passió presenten un gust per les imatges diguem-ne esotèriques, però no deixen de parlar de fets tan quotidians del moment com la repressió policial franquista, per exemple, ni tampoc s’estan de criticar l’estètica de la poesia fàcil i directa dels anys seixanta. També volen deixar en evidència les trampes, o els errors, d’una poètica excessivament romàntica. O potser d’un romanticisme mal entès, només copsat en la superfície de l’angoixa de viure o dels excessos sentimentals. En general, el discurs és desmitificador d’aquesta poètica romàntica, que impregna molta de la poesia social del segle XX, i dels seixanta a Catalunya.

De cap manera la poesia de Desclot és surrealista. En la seva major part, no és onírica, sinó imaginativa, que és molt diferent. No és mai irracional, sinó que sempre busca l’equilibri i la humanitat a través de la paraula mesurada. I, sobretot, defuig l’excés moral del surrealisme. De fet, li té terror. I, ja en aquest primer llibre, apareixen (juntament amb elements urbans que aviat desapareixeran) els paisatges i localitzacions rurals, de muntanya, de camp, que connecten Desclot amb tota una tradició de poesia de paisatge que sempre s’havia practicat en la tradició classicista del segle XX: Carner i Guerau de Liost com a exemples més importants. I, també, es declara fidel seguidor de la tradició poètica, cosa que l’allunya molt de la intenció d’assassinar la tradició que tenia el surrealisme més radical. O de manipular-la. És a dir que Desclot vol acordar raó i follia, i no practicar només follia.

En Desclot va enviar ràpidament exemplars del seu primer llibre a aquells poetes que més l’interessaven. Un d’ells era Agustí Bartra, recentment tornat a Catalunya. Bartra li va respondre la tramesa amb una carta prou llarga on, entre elogis i recomanacions, advertia al jove poeta que, sobretot, calia que trobés la seva pròpia veu. Aquest consell, que trobem d’un valor ben alt, devia conformar una nova visió de la figura del poeta en Desclot, que va continuar relacionant-se amb Bartra fins a la mort d’aquest, el 1982. El fet que Bartra es pugui considerar hereu de la poesia romàntica, juntament amb la filiació netament classicista de la majoria de la poesia de Desclot, ens ofereix una visió prou complexa de la figura d’aquest, que s’assembla a molts dels seus companys de generació: es tracta de poetes d’una gamma de lectures tan àmplia en l’espai i el temps que no es volen permetre la temptació de limitar-se a una sola poètica o a un sol estil. El seu eclecticisme és tan radical, que volen parlar de tot, i de totes les maneres possibles. A més, el fet que Desclot no hagi donat per finalitzada la seva obra poètica i que hagi practicat al mateix temps la poesia lírica, la de circumstàncies, la descriptiva i la satírica (i la infantil, molt més enjogassada), ens ha de fer pensar en un poeta total, a la manera de Josep Carner, però també en un poeta casolà.

El 1974, Desclot s’autopublica, a la col·lecció «Ausiàs March» de l’Editorial Vosgos, el seu segon recull de poemes: Viatge perillós i al·lucinant a través de mil tres-cents vint-i-set versos infestats de pirates i de lladres de camí ral. Se’ns hi presenta un poeta amb preocupacions típiques d’un jove lletraferit de ciutat: les noies que li agraden, la música clàssica, la literatura. Però també ens mostra una preocupació ben madura: ens diu que està buscant la seva veu (tal com li va dir Bartra que li calia fer). També es va construint ell mateix una figura de poeta, de mitjancer entre la poesia i els lectors. I aquesta és una imatge ben romàntica. Al mateix temps, Desclot descobreix, aquest cop definitivament, tota la poesia que pot aportar-li la natura i l’àmbit rural. Infatigable excursionista des que era adolescent, el poeta troba, feliçment, una inesgotable font de materials literaris en la natura. I, de fet, aquesta font li dóna una alegria de viure que només recularà en poemes publicats més enllà dels anys noranta. En aquest sentit, la màgia de la natura que s’expressa mitjançant la paraula és una de les obsessions més primerenques de Desclot, afirmada ja en poemes de 1973 («La clau de la clau»). Tota aquesta comunió amb la natura prové segurament, també, de la lectura de Poesia rasa de Joan Brossa (recull de reculls publicat el 1970), volum que conté algunes exaltacions de la natura i el paisatge rural català més que definitives. Desclot, de Brossa, també en recull models de construcció del poema, i fins i tot juga a fer un cal·ligrama (una pràctica que mai més tornarà en la seva obra). I també, de manera definitiva, Desclot arriba a dominar la imatge poètica, la seva construcció mitjançant les paraules precises. I reprèn una de les seves obsessions: el vitalisme i la valentia de viure plenament.

L’any 1978, Desclot entra de ple en el cànon poètic català amb el llibre Cançons de la lluna al barret. De fet, aquest ha estat l’únic llibre de poesia per a adults que ha anat més enllà de la primera edició. El llibre va tenir bona acollida des del primer moment i, amb el pas del temps, totes les cançons han estat musicades per algun o altre compositor o conjunt musical.

L’aposta és clara: tot un llibre de poemes format exclusivament per cançons, que tracten, en la major part, d’aspectes de la vida quotidiana, o no literària: naixement, maternitat, desvetllar sexual, guerra, comerç, els moments del dia, la geografia catalana, entre d’altres. Tots aquests temes estan trets del cançoner popular. En aquest sentit, Desclot es manifesta seguidor de la tradició popular, en certa manera. Però, això, cal matisar-ho.

El llibre va ser molt ben rebut per la crítica. Pere Farrés en va destacar el retorn a les formes populars, als temes més pairals, catalans. Però cal notar que Miquel Desclot no renuncia, de cap manera, a fer els seus poemes, és a dir, que no pretén desaparèixer darrere la figura de l’autor popular (anònim). La seva aposta és semblant a un retorn a la poesia popular, però no claudica davant la poesia de públic que busqui poesia fàcil. En aquest sentit, Desclot canvia de registre, però no de missatge: continua amb la crítica del poder, amb les referències a l’alta cultura (Paul Klee, Arnold Schönberg, J. V. Foix), amb l’amor i amb la vitalitat de qui se sent jove i actiu. O sigui: l’operació és un canvi de format, de màscara, tot seguint amb els mateixos missatges que als llibres anteriors. Això sí, aquest canvi de màscara li permet avançar moltes posicions en la carrera de la factura poètica. La poesia de Desclot s’enriqueix notablement gràcies a l’adopció sistemàtica de la forma popular, fet que es trobava a faltar en els seus dos primers llibres. I a partir d’aquest llibre ja no abandona aquesta consciència de la riquesa que pot aportar l’adopció d’estrofes reconegudes per la tradició.

En aquest llibre apareix per primera vegada la Teia, una de les seves grans fonts d’inspiració. De fet, tota una musa.

Cinc anys més tard, el 1983, Desclot publica un llibre que conté, al pròleg, una declaració molt interessant: ens diu que considera Cançons de la lluna al barret el seu veritable primer llibre. I demana que el lector oblidi els altres dos primers llibres, per massa adolescents o immadurs. Així, amb el títol Juvenília, ens presenta una selecció dels dos llibres de 1971 i 1974. Desclot ens confessa que va arribar al punt de tenir consciència que no es podien oferir al públic allò que ell anomena «provatures». Al mateix temps, explica que es va sentir reclòs en una pràctica poètica excessivament reduïda als lectors especialitzats. D’aquesta manera ens explica l’origen de Cançons de la lluna al barret. En aquest sentit, Desclot és plenament conscient que ha de donar una imatge d’escriptor madur i respectuós amb els lectors, i actua en conseqüència.

La majoria dels poemes rescatats presenten correccions, i en alguns s’hi afegeixen dedicatòries. Però també s’hi publiquen poemes mai recollits en volum, datats del 1975 al 1981. Així, per primer cop es publiquen poemes escrits a l’estada que Desclot va fer a la Universitat de Durham els anys 1980-1982. Per exemple, una nadala que va enviar a Foix tot imitant la de «Si jo fos marxant a Prades». I, també contradient el pròleg, no s’està de publicar-hi alguns dels anomenats poemes musicals, és a dir, recreacions en vers d’algunes de les peces i els compositors preferits de Desclot. El poeta s’ha declarat més musical que visual, a més de confessar en alguna ocasió que la seva vocació frustrada és la de músic de piano o director d’orquestra. Així, Desclot poetitza Louis Armstrong, Anton Webern, Arnold Schönberg, Béla Bartók, Karlheinz Stockhausen i Pierre Henry.

Tot i que és un recull de materials dispersos, Juvenília permet a Desclot de reafirmar-se com a poeta d’àmplia cultura, un poeta que, de fet, necessita els referents culturals i la tradició per escriure, i a més ho fa evident. Potser podríem pensar que Juvenília és una declaració de principis que vol desmentir el suposat neopopularisme que se li podia atribuir a partir de Cançons de la lluna al barret.

Quatre anys més tard, el 1987, Desclot guanya el Premi Pere Quart d’humor i sàtira que convoca l’Ajuntament de Sabadell. El llibre, Auques i espantalls, es publica el mateix any, al novembre. El títol remet directament a Auques i ventalls de Josep Carner, i hi enllaça pel to satíric. Si féssim l’objecció que es tracta d’un llibre menor, en el sentit que no és alta poesia (de fet, poesia lírica), sinó que és un recull de poemes humorístics, caldria que ens preguntéssim dues coses: 1) podem donar menys valor al fet de riure que al fet estètic? 2) què podem esperar d’un poeta que no vol deixar de practicar gairebé cap de les facetes que li ofereix la poesia?

Desclot és, per sobre de tot, un humanista. Tot allò que és humà li interessa. I, atès que el fet de riure a partir del joc lingüístic és una de les característiques que ens fa humans enfront dels animals, Desclot no pot estar-se de practicar un dels genères més antics: la sàtira. Tot allò que la sàtira té d’higiènic, i de civilitzat, el poeta ho aprofita. I, així, com ha dit més d’una vegada, es venja i es fa passar el mal humor. Hi enceta una tongada de limericks, que és un tipus de poema que es va començar a fer a Anglaterra per tal de ridiculitzar tota mena de personatges, públics i privats. La pràctica del limerick ha estat la principal per a en Desclot a l’hora de fer sàtira, i fins i tot n’ha fet un llibre sencer per a infants (Guia poca-solta) i un altre per a adults (Infern poca-solta, inèdit).

El llevant bufa a ponent, publicat el 1992, és un llibre de haikus i tankes provocat per la lectura i traducció intensa dels haikus i tankes clàssics japonesos, que ja es practicaven en època medieval. El haiku es preocupa molt pel paisatge i pel moment en què la natura es manifesta. Desclot, en una estada a casa del pintor Valls Areny, a Almajano (Sòria), aprofita el paisatge castellà i comença un llibre que abarca la redacció des de 1983 fins a 1992. Pel que fa a la pràctica poètica, el poeta troba en els haikus tota una font de contenció i de concentració inèdites fins aquell moment en la seva poesia, a la qual només havia aconseguit d’acostar-se amb Cançons de la lluna al barret. Una vegada més, l’adopció de formes poètiques noves permet a Desclot anar uns passos més enllà en el seu procés sense fi de voler poetitzar tot allò que pugui ser poetitzable. En aquest sentit, l’obra de Desclot és una mena d’art total, però sense gens de grandiloqüència. L’amor profund que té per tot allò quotidià li impedeix de ser èpic o tràgic, o d’explicar-nos les seves intimitats més escabroses. És en aquest sentit que el seu fer poètic és civilitzat. A més, vol anar més enllà d’allò que en diem poesia civil.

També hi ha lloc per als poemes més propers a Castellar del Vallès, és a dir, a Sant Llorenç del Munt. El contacte de Desclot amb el paisatge de bosc de Castellar ha estat tan intens que li ha permès arribar a cotes metafísiques en poemes que tenen l’origen en la natura. Segueix, així, l’estela del castellarenc Joan Arús, que també va arribar a vincular paisatge amb metafísica. Una tradició, per cert, ben arrelada en la poesia catalana des del temps de la Renaixença. És una poesia que busca d’eliminar el temps, o la sensació del temps, per poder fruir d’un moment únic, exacte i, sobretot, ple de sentit. És aquest, de fet, el triomf de la poesia que busca Desclot, més enllà de ditirambes i grans expressions sentimentals.

Com si de sempre representa un complement al llibre anterior, i es publica el maig de 1994. N’és un complement perquè continua la pràctica del haiku i la tanka i, a més a més, la majoria de poemes són contemporanis dels de l’altre volum. Comencen a ser redactats el 1986, i s’acaben el 1993.

En aquest llibre es comença a destil·lar una mínima tristesa d’home madur que se sap ja gran, o que, almenys, ja coneix que no tornarà a ser jove. La important presència de la filla, de la dona i de la pròpia casa produeix al poeta una intensa reclusió en allò quotidià, en allò interior, en allò familiar. Estem parlant, segurament, de la poetització d’una crisi dels quaranta, ben normal en tothom quan arriba a aquesta edat. El to del poema es fa greu, i sembla que el poeta comenci a perdre la confiança en el món exterior, en el món literari més convencional, en allò de públic que té la vida d’escriptor. I, també, la reclusió a casa dóna com a fruit una secció de poemes basats en la pròpia dona, d’una textura ben carnal, i d’un erotisme fi i barroer alhora.

La publicació en forma de volum comercial s’acaba, de moment, amb Fantasies, variacions i fuga, publicat per Jordi Sarrate a Centelles el 2006. Dins la col·lecció «El Bordiol», el llibre no ha pogut atènyer la difusió que hauria tingut en una editorial d’àmbit més comercial, com les que han publicat els llibres anteriors. És per això, suposem, que Desclot ha inclòs el llibre en el seu nou recull sense títol, tot esperant que un editor de bona jeia pugui donar-li més volada. Tot i això, els textos del llibre agafen una volada artística, estètica, molt important. Són poemes escrits entre 1987 i 2005. És a dir, que abarquen gairebé vint anys de producció. I, tal com ens confessa Desclot al colofó, la majoria de textos provénen de circumstàncies de feina, com, per exemple, traduccions per a espectacles, o també de l’àmbit de la família (textos per als pares quan fan cinquanta anys de casats, cançons de bressol per als dos fills…) Però aquesta declaració, un cop més, no ens ha d’enganyar. Aquest volum conté alguns dels poemes més madurs, més complets i més rics líricament de tota la producció que Desclot ha donat a impremta. L’ús intensiu i extensiu que fa de la tradició, tant pròpia com forana, juntament amb una tècnica versificadora cada cop més perfecta i perfeccionista, ha aconseguit que Desclot es posi al nivell dels mestres que ha seguit tota la vida: Carner, Foix, Guerau, i molts d’altres. El lector se sent regalat per uns versos que li amoroseixen el cervell, perquè són, en gran part, dolços i tendres, fàcils de llegir de tan elaborats que són. Un cop més, la concentració en temes petits o aparentment intranscendents produeix textos de gran volada intel·lectual, musical i fins i tot olfactiva. L’ús obsessiu de la rima no fa més que accentuar aquesta insistència de Desclot en el fet que no és obligatori desentendre’s de l’ofici per a fer poesia moderna. Desclot confia a cegues en la tradició, per tot el plaer que li ha proporcionat en les seves hores de lector i de poeta, i no vol estar-se de dir-nos-ho. El seu missatge podria ser aquest: llegiu tot el que pugueu, però, sobretot, sapigueu què esteu llegint.

 

Òscar Rocabert

 

Aquest article va ser publicat, en dues parts, a la revista Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres (Sabadell), als números 188 (desembre 2012) i 189 (febrer-març 2013). Volem agrair als editors de la revista el seu interès en la difusió d’aquest estudi.

 

DesclotMiquel Desclot (1952). Poeta, dramaturg, narrador i traductor. Ha publicat més de quaranta llibres per a infants i joves. Entre la seva obra poètica destaquen Cançons de la lluna al barret (1978), Juvenília (1983), Com si de sempre (1994) o Fantasies, variacions i fuga (2006).

Òscar RocabertÒscar Rocabert (1975) ha publicat els llibres de poesia La mandonguilla (1998), Hi ha pus res: 1998-1999 (2001), Però jo ja no sóc jo (2003) i FIA: un poema (2009). Va formar part del duet poètic-musical Víctima i Botxí (2003-2009).

 

desclot rocabert

Arxiu
Subscriviu-vos al bloc

Introduïu el vostre correu electrònic per subscriure-vos a aquest bloc i rebre notificacions d'entrades noves per correu electrònic.

Activitats
  • Sense activitats
AEC v1.0.4
Etiquetes