Monthly Archives: Març 2015
«Meandres» de Joan Carles González Pujalte
I.
Amagatalls
del riu lentíssim.
Pas mut de les pedres
massisses. Allaus
d’ombrívols objectes.
Llisa pell del caolí
i la molsa. L’alba
envinagrada
als meandres.
II.
Pedres que passen
o s’aturen
als ulls de l’aigua
i amb veu albina
mormolen una fi
engolides
per l’escuma prima
del paisatge.
III.
Follia d’arenes i branques.
Amb botes d’aigua
trepitjar la pitança
d’audaços gavians blancs.
Llau de mar que volta
la desfeta, així com jo soc
latent al sorral.
IV.
Escuma, llau
que romp la pedra
pacientment
amb percussió continua
i el glaç dels anys
que mossega sense sangs.
Canyes, barques que foren,
arribaran a la mar
en trista fugida.
No així com jo
que restaré una eternitat
enfonsat al sorral
llepant-me les ferides.
V.
Llavassada lenta
que setina pedres
i converteix en còdols
rodons i perfectes
la feréstega massa mineral
(lluny els àlbers,
un altre riu poderós,
muntanyes apilades).
M’he tallat amb un matràs
de vidre fraccionat en mil mons.
Celades a l’interior
de la transparència
on sóc un cop i un altre.
Avall la mar
on ja no hi ha tornada.
VI.
La nit
en punxa.
La nit particular
amb aires de pruna
que esborrin
tota ditada.
VII.
Quinze ocells enfilats
—potser mes— a la barana
que separa del meandre
el caminoi com enganxats
per uns fils no visibles.
Un barret impecable
ha deixat l’aigua al sorral,
una pell d’aire, una porta
amb el seu baldó noble
encara per tancar.
VIII.
M’he alçat i he circulat
per l’estança a la deriva
i m’he aturat en el record,
el feixuc instant
com aquell capell que he vist
que l’aigua mansa havia deixat
impecable al sorral
o els quinze ocells del malefici
que definitivament
mai no han tornat a volar.
IX.
Encara no hem passat
per sempre ni mosseguem
un bocí de mar sinó
que com els dies lentíssims
els ulls encara se’ns aturen
en aquesta petita pàtria
dels meandres.
X.
Terra envellida.
Avenços de la mar.
Horitzons vinguts
per al repte de la sal.
Entorn de la paraula.
La llengua fou escapçada
pel crit silenciós
dormit a l’àmbit del sauló.
XI.
Orogènesis de la buidor,
topografia callada.
No em fa mal
la taca ni la pols
esdevinguda fang.
Només sento una fragilitat
del dia com un petit gel
que se m’entolla a l’anima.
XII.
Que vell el buc
que mor lentíssim
al fang. O el somio?
Que lenta estàtua,
el colós al ventre
argilenc del meandre.
XIII.
Escombro escumes
contra el vent. Immòbil
carn afaitada dels naips.
Passen branquillons
i passen veus sobre el llautó
i la ferralla.
XIV.
Retirar d’un cop l’aire
dels pulmons. No respirar.
Deixar sobre el llom llis
de les hores un fang quasi
transparent. Adormir-se
amb el record ja llunya
dels cònics arbres potser somiats.
XV.
Els arbres
de verticalitat blanca
deixant la lluna
en ombra.
No sentir
el periòdic batec
d’altri a prop
o sota el pes
del cor mecànic,
del dolor
de cada punxa,
de cada intima renuncia
que ens condemna
als sorrals de l’oblit.
XVI.
L’aigüerola de la sang
o el gel a la salivera
quan la memòria
tret tot ferro i tota fusta
escup un punt de lírica
sobre els còdols tan perfectes
que brillen rere la tempesta.
XVII.
Lluny, la mar encrestada.
Un tren perforant l’aire
amb crit salvatge rere els turons
i dins de la tempesta malcarada.
XVIII.
Aquesta coïssor de la pell
quan de sobte en paratges inhospitalaris
l’alosa persegueix l’insecte fosc
o l’alçament d’un fum raquític
que fa més aspra la vida,
aquesta vida sense el rompent d’un alba
tan fràgil, moguda per un aire
que no ens deixa respirar,
per moviments reflexos, batecs,
estructures cel·lulars que si s’alteren
arrodoneixen punyeterament el cicle de la vida
i de la mort. I de sobte, en aquests paratges
d’abocadors i canyes mortes no trobar amagatall
on no calar-se amb la gebrada, on poder aferrar-se
al poema, a la condició humana, al fet anatòmic
de tenir braços, cames i llavis, a l’anell molest
debades i absurd de la ben composada paraula.
XIX.
Per sempre
hem passat
cap a la mar
sense aturar-nos
ni fer una pàtria
als meandres,
una pàtria
que estimar
per la resta
dels dies,
com colons
en terra estranya.
XX.
Per a tota porta seria necessari
trobar la clau perduda, llepar
el rovell antic com vam llepar
les paraules passades. Per a tota porta
seria necessari trobar el pany
per on cap ull pugui albirar d’amagatotis
la nuesa del desastre.
XXI.
País del gas, petxines
que submises van a les escumes.
Avui m’he vist la pell estesa
com un plànol amb vores blaves
sobre la mar de la vida cansada.
XXII.
Un cor madur afua
l’aire que passa dolorós
per les portes mal tancades,
els sons o grua pells,
mots errats i els colga
de la tendra membrana
del capvespre. Ulls de pluja,
atzucac on la vida rebusca
un objecte molts cops trobat.
XXIII.
Metalls que passen i esgarrapen
les voravies del marge. Gebrada destrossada
en mil cristalls. No hi ha camí i ho saps.
Llaunes, còdols. Degoteig de ravals.
Joan Carles González Pujalte (1963). Resideix entre Mataró, la seva ciutat natal, i Terrassa. Llibres de poesia publicats: Nicotina als llavis (1998), Aire i matèries / Meandres (1999), Nu baixant l’escala (2000), L’angle humà (2000), L’hora de Balthus (2000), Manyà de tenebres (2002), Les conspiracions (2002), Tants barrets (2003), Diàstole (2004), La Matança de Quios (2005), No alimenteu els coloms (2005), La distribució de la sal (2006), Repèl (2007), Silurs (2009), Els carnavals òrfics (2010), Gel (2011), Desdibuix (2013).
